Traductor

dissabte, 25 de març de 2017

Megàlits a l'Alentejo IV

Nou dia a l'Alentejo portuguès. Avui veurem de tot, dòlmens, cròmlecs i menhirs, només ens falten inscultures apartades dels megàlits, que de ben segur n'hi deuen d'haver, però no en tenim constància.

Comencem tot anant cap a l'immens embassament d'Alqueva, anomenat així ja que la grandiosa presa es troba a terrenys del poble d'aquest nom. De fet, es va escollir aquesta zona per a fer l'embassament perquè les profunditats de les valls eren molt superiors a les de la resta de l'Alentejo... Arribant a 152 metres de profunditat i amb una extensió de 250 quilòmetres quadrats, és l'embassament més gran de l'Europa Occidental amb un abastiment d'aigua de 4150 hm cúbics... podria abastir a una ciutat com Lisboa durant 40 anys.

En fi, per arribar, anem al poble de Portel, on prenem la R384 i la seguim uns 13.5 quilòmetres, que trobarem a l'esquerra la N255. La seguirem 5.2 quilòmetres, moment en què trobarem una rotonda, on a la primera sortida veurem senyalitzat "antas". Per ella conduïm per una pista sorrenca, però, prou ample i ben allisada. Uns 3.5 quilòmetres després, veurem en una corba de 90º a la dreta, un camí no tant arregladet just al davant i un altre amb gespa, a l'esquerra que baixa fins a les platges de l'embassament. Allà deixem el cotxe, i continuem a peu pel camí del mig, aquell menys arreglat, que hem dit abans.

Seguint-lo i gairebé arribant a les platges de la petita península que ha creat l'embassament, veurem amb facilitat, just a l'esquerra del caminoi, la malmesa Anta da Torrejona I. Entre que el dolmen està fet pols, que en aquell moment feia un sol brutal, que la nostra càmera no és gaire bona i la meva poca habilitat, les fotos han quedat fatal.


Si us hi fixeu, a les fotos es veu l'espècie de forquilla metàl·lica que aguanta les lloses de la cambra funerària dempeus, i més clarament, les restes de l'antic corredor i part de l'obra tumular, d'uns 9 metres de diàmetre.



Es tracta d'un dolmen de cambra poligonal, de set lloses, amb un diàmetre màxim de 3.40 metres. Crida l'atenció la seva morfologia, ja que hi ha una gran diferència d'alçada entre la cambra i el corredor o el que queda d'ell, recorda a l'estil constructiu (en aquest aspecte) de les galeries catalanes.

Segons hem pogut saber, es creu que podria tenir una petita tomba enganxada a un dels costats del corredor. A l'excavació també es localitzaren diversos negatius d'antigues foses i un fons de cabana excavat a la roca pels voltants del monument, d'era possiblement anterior a la de l'anta. 

Es documenten unes troballes del més variades, prehistòricament i històrica parlant; des de ceràmiques del neo-calcolític del lloc, fins d'era medieval, làmines de sílex, encenalls de quarsita, restes de talla en quars, dents de mola manual i alguna moneda d'Alfons III.

Seguim pel mateix camí uns 100 metres més, fins a trobar, al costat de la platgeta existent, l'Anta de Torrejona II. Crec que aquest es deu submergir amb les crescudes de l'embassament.



D'aquest monument, podem dir que es creu que va ser violat des de l'era romana, ja que les restes ceràmiques d'aquesta era van ser prou evidents a la seva excavació.

La cambra sepulcral és construïda amb set lloses, avui en dia prou deteriorades. La coberta, circular, resta estintolada al costat del corredor, que consta avui en dia d'una longitud de 1.60 metres. Les restes de l'anell peristàlit, segons informació, són visibles, jo no les recordo.

A l'excavació, de l'any 2000, també es van localitzar diverses foses al seu voltant, tal i com a sa germana Torrejona I.

Com a material extret a l'excavació destaquem material lític en quars, així com restes d'aquest material, estranys objectes en sílex i pedra polida, ceràmica prehistòrica de tipus indeterminat, també de romana i de més moderna.

Visitats aquests sepulcres, tornem a la rotonda d'on sortia el camí i de nou sortim a la primera, tot prenent la N255 direcció San Marcos do Campo i Reguengos. Just abans d'entrar a aquest últim, a la rotonda existent ens desviem per la primera sortida, tot anant per la Via do Grande Lago. Per aquesta via, deixarem una rotonda a l'esquerra, tot seguint rectes per la via, fins arribar a una segona rotonda a la que sortirem per la primera, prenent la N256... als 9.9 quilòmetres virarem a l'esquerra per la M514, a la que a 6.3 quilòmetres trobarem una altra rotonda per la que sortirem a la primera, i a la primera corba, a uns 150 metres, veurem un camí sorrenc que surt recte (apte per a cotxe)... En no arriba a 200 metres d'anar per ell, toparem amb una zona habilitada per aparcar, allà deixem el cotxe i baixem a la plana de baix on es troba el magnífic Cromeleque do Xarez.


Espectacular monument, que recorda molt als bessons que jo he vist a Bretanya, però segons es documenta també n'hi han amb forma rectangular, a Galícia, Escòcia, Gales i Irlanda.

La troballa es documenta als anys 70, quan  José Pires Gonçalves va trobar els menhirs estintolats a un camp, els va estudiar i va determinar que es disposaven en forma de quadrilàter, i així el va restaurar, acabant l'acció vers el 1972. Trenta anys més tard, el magnífic "cromeleque" va ser desplaçat uns 5 quilòmetres per la imminent creació de l'embassament d'Alqueva.

És format per 55 menhirs de granit de formes fàl·liques i arrodonides (tot i que segons els estudis astrològics realitzats n'hi deurien haver una seixantena). L'alçada d'aquests menhirs ronda entre els 1.20 i 1.50 metres; diversos d'ells tenen cassoletes i n'hi ha un amb un bàcul esculpit. El del mig és el més gran, arriba gairebé als 4 metres amb un pes que rondaria les 7 tones.

Com es veu, en alguns rocs, el treball és més que evident.



En altres, no tant...



Donem per vist el cròmlec, i anem a visitar els megàlits que hi ha propers al monument. El primer, el menhir de Bulhoa o Abelhoa al mateix municipi de Monsaraz... De fet, els quatre menhirs que veurem avui són de Monsaraz; si mirem el lloc on es troben al planol del blog, veurem que curiosament són col·locats fent un immens rectangle, l'home modern els ha mogut?, casualitat?, o fet intencionadament a l'era prehistòrica?... No ho sé, però jo no ho donaria per impossible.

S'ha de dir, però, que aquest primer menhir ha estat transformat modernament (1970), com es pot veure a la foto. El van trobar trencat i l'hi van afegir una base, de com creuen que deuria ser, dimensionalment parlant. Però crec que el van readreçar al lloc original.


Aquest es troba a uns 3 quilòmetres en cotxe, del recinte do Xarez. Per arribar-nos-hi, podem prendre la rua da Orada, que voreja el cròmlec visitat, i seguir-la fins a l'Adeia do Outeiro, seguir per la mateixa rua, que va girant a la nostra esquerra, fins a trobar a mà esquerra també la rua do Bairro da Encarnação, al poc veurem el menhir anunciat amb una zona per a aparcar a la dreta del camí. S'ha de seguir un caminet, ja preparat per visites d'uns 100 metres.

El menhir fou localitzat vers el 1966, restaurat i reaixecat el 30 de Setembre de 1970, molt possiblement per José Pires Gonçalves. Cal destacar els seus gravats per les dues cares: un sol, un altre gravat en forma de bàcul i varies línies amb diverses configuracions.


Longitudinalment parlant, és proper als 4 metres, i consta d'una secció el·líptica d'aproximadament un metre de diàmetre.

Anem ara a per un altre menhir del rectangle que he esmentat abans, el d'Outeiro. Tornem al cotxe i prenem el carrer per on hem vingut, tornant a Aldeia do Outeiro. Quan som ja dins el nucli, la rua canvia de nom, passant-se a dir rua da Figueirinha, al final d'aquesta virem a l'esquerra  i recorrem 600 metres per la rua de Santo António fins a trobar una carretera que creua. En aquesta, girem a la dreta, i als 350 metres, a la intersecció existent, prenem el desviament de l'esquerra. Arribarem al "menir de Outeiro" en 280 metres. Una altra opció és anar fins al nucli de Barrada, tot seguint la rua de Santo António (que després es diu rua Nova), des d'on surt la pista que va al menhir, per l'altre costat. Tot depèn del cotxe que porteu i l'estat de la pista.

Aquest és el monòlit.



Maco menhir que fou descobert per José Pires Gonçalves, estintolat a terra, vers l'any 1964. Posteriorment, el 1969, fou restaurat i redreçat. Fa 5.60 metres d'alçada i pesa prop de 8 tones, sent un dels menhirs més grans de Portugal.

Ara ens disposem a visitar un parell de dòlmens que hi ha entre els quatre menhirs, les antas do Olival da Pega I i II. 

La primera que veiem és la II i, per arribar-hi, podem prendre una pista al nucli de Barrada o bé, com vam fer nosaltres, desfem el camí fins a Barrada i seguim la Rua Nova fins que aquesta mor a Motrinos. Allà, girem a l'esquerra prenent la CM1125 i la seguim durant 1.4 quilòmetres, moment en què aquesta carretera s'acaba a la M514. Girem a l'esquerra i fem 2.1 quilòmetres més, punt on veiem una indicació a l'esquerra cap a les antas d'Olival da Pega. Després d'uns 200 metres, la pista gira cap a l'esquerra. En aquest punt, podem deixar el cotxe i acostar-nos caminant al sepulcre en línia recta, que trobarem uns 100 metres més enllà.



Interessantíssim monument, no només per les troballes que es documenten a la necròpoli (177 plaques d'esquist amb gravats, centenars de vasos ceràmics i divers material lític), sinó per les seves dimensions prou exagerades en comparativa amb les antas típiques alentejanes, clar que també, segons nosaltres, és d'un altre estil arquitectònic.

La cambra i el corredor, en el seu dia intacte, i desmuntat o enterrat modernament, fa uns 20 metres de longitud, i consta d'un túmul d'uns 40 metres, encara visible prop de la cambra sepulcral. Aquesta té una longitud de 3.40 metres i una amplada el·líptica de 4 metres de diàmetre

Però aquest megàlit té encara més diferències amb la resta. Primerament, que fou construït amb un corredor més petit, que es va allargar fins als 16 metres en un moment posterior de la prehistòria; de fet, al corredor es van trobar quantitat d'ossos humans molt deteriorats i uns artefactes metàl·lics en una tomba adjunta a aquest, potser l'estirament del corredor es produí en aquest moment. Però no és l'única tomba que es va trobar en aquest túmul, se'n documenten un total de quatre, que crec surten del corredor.


Per arribar a Olival da Pega I, podem tornar al cotxe o anar-hi caminant. En qualsevol dels dos casos, tornem a la pista i avancem uns 230 metres. L'anta es troba amagada entre els arbres de la nostra esquerra i hi podem arribar seguint un corriol molt desdibuixat, cobert per abundant gespa.



Aquesta anta, datada segons els experts a finals del Neolític, fou excavada i estudiada, com la seva germana Olival da Pega II, pel matrimoni Leisner (1951), i per José Pires Gonçalves (1990 - 1997). D'altra banda, dir que la cambra amida 4 metres longitudinalment, amb una forma arrodonida de 5.60 metres i una alçada conservada de 3.50 metres. El corredor faria uns 8.60 metres per una amplada d'entre els 2.40 i 2.80 metres, i la parella Leisner va advertir d'una tomba, enganxada al corredor. 

A l'excavació aparegueren 919 comptes de collaret en esquist, 4 en os, 2 arracades, diverses làmines en sílex i esquist, un ídol en esquist i un altre en os, tres bàculs en esquist, 134 de les 177 plaques que hem dit abans, ceràmica, i restes òssies carbonitzades d'uns 140 individus.

Aquesta necròpoli és datada vers el 3500 - 3000 a.C. i segons la documentació de les excavacions del 1985, efectuada pel centre d'arqueologia de la Universitat de Lisboa, contenia les restes de 258 cossos humans.

Després d'aquests sepulcres, iniciem la tornada, però continuem veient coses. La primera, un menhir que hi ha a una finca privada, però accessible... És un hotel de luxe, que té la porta oberta permanentment. Tornem a la carretera i girem a la dreta. Després de 2.1 quilòmetres, arribem a l'alçada de la cruïlla on abans hem pres aquesta carretera, però ara girem a l'esquerra cap a la finca de Barrocal. Seguim el camí de sorra que, en 800 metres, duu a l'hotel i, just abans d'arribar a l'edifici, agafem el camí de l'esquerra, que s'ajunta amb un altre on girem a la dreta. Seguim aquest nou camí durant uns 290 metres i a la nostra esquerra, entre els arbres, veurem l'enorme menir do Barrocal.


Aquest gran monòlit va ser identificat l'any 1993 per Francisco Serpa, estintolat a terra, dins el marc de l'aixecament patrimonial de Reguengos de Monsaraz, però no fou fins al 21 de Juliol del 1995 que s'erigí i s'estudià amb cura. Segons aquests estudis, hi havia un gran cròmlec el·líptic envoltant-lo, amb diverses de les seves pedres gravades i amb alçades properes a un metre, del qual només s'observen algunes restes. De fet, si ampliem la fotografia, podem veure, a la seva esquerra i sota un arbre, un dels rocs que forma el cròmlec. Aquesta el·lipse, estant el menir do Barrocal al seu centre, té un eix major de 72 metres, mentre que el menor en fa 60. 

Conté 78 figures entre gravats diversos i cassoletes a la part alta del megàlit, a la cara visible a la fotografia. Quan es va estudiar, es va determinar que els gravats es podien agrupar en cinc grups esculpits en èpoques diferents. Els primers es poden datar simultàniament a l'aixecament del menhir, vers el Neolític Antic (6000 - 5000 a.C.), mentre que els últims es van fer després de que el monòlit fos derribat al Calcolític i daten de l'Edat de Bronze. Els gravats consisteixen en cassoletes més o menys complexes, cercles concèntrics, motius serpentiformes i un bàcul.

Pel que fa a les seves dimensions, té una alçada de 5.72 metres, el que fa que sigui el més alt de l'oest peninsular, per 1,68 d'amplada diametral i un gruix de 80 centímetres.

Ens dirgim ara a un altre menhir, però aquest molt més petit i a peu de carretera. Desfem el camí fins la carretera M514, girem a l'esquerra i avancem uns 650 metres. Allà, hi trobarem el menir de Santa Margarida.



Curiós menhir, no es pot negar que està treballat, però té una forma del tot estranya, no obstant això, confirmen la seva autenticitat les 25 cassoletes que té esculpides a la part Nord del monòlit, un bàcul també a la part Nord i restes d'ornamenta a la part superior.

El megàlit construït sobre granit s'alça 3.20 metres del sòl, amb aquesta forma cònica tant peculiar.

D'aquí ens apropem a veure, i perquè ens anava de pas, la Rocha dos Enamorados, que de fet només m'hi vaig apropar jo mentre la Cris es mirava el plànol. No vaig fer ni foto, però en buscaré alguna per Internet per evitar equivocacions, doncs hi ha diversa gent, al meu parer, no gaire entesa, que el cataloguen com a menhir.

Imatge extreta de Wikipedia
Com encara és d'hora, decidim anar cap a l'allotjament fent una petita volta i visitar un dolmen interessant, però que queda lluny de la resta de llocs que tenim previst visitar. Seguim la carretera M514 fins a Reguengos de Monsaraz i prenem la primera a la dreta a la primera rotonda que trobem, en direcció a Alandroal i Redondo. Poc després, a una nova rotonda, agafem la segona sortida. Arribem a una tercera rotonda, on prenem també la segona sortida. Seguim uns 400 metres més i girem a la dreta, per girar de nou a la dreta 120 metres després, per agafar la N381. Continuem per aquesta carretera durant 23.50 quilòmetres, sempre en direcció a Redondo. Un cop a aquesta població, continuem per la mateixa carretera, ara en direcció a Vila Viçosa i Estremoz. Després de la tercera rotonda, avancem 5.6 quilòmetres més per la mateixa carretera i trobem una indicació cap a la dreta cap a l'anta da Candieira. Uns 430 metres més enllà, veiem a la dreta un camí que surt i un panell informatiu del dolmen. Allà deixem el cotxe i pugem a peu pel camí ben marcat. Fins a l'anta, hem de recórrer uns 300 metres.



Curiosa anta, que, de fet, quan la veus pel davant no sembla pas tan curiosa, és més aviat del mateix estil de la immensa majoria de l'Alentejo, però seguint el camí, arribes al megàlit per darrere, i és llavors quan veus la seva curiositat...



És l'únic dolmen de l'Alentejo que consta d'aquest quadrat foradant la llosa posterior de la cambra sepulcral. Els experts creuen que es devia utilitzar per fer algun tipus de ritual vers els difunts.

Es composa d'una cambra poligonal amb set lloses encara al lloc on s'erigiren, fent una cambra d'uns tres metres de diàmetre i quasi dos metres d'alt. Pel que fa al forat prèviament mencionat, es troba a la llosa de capçalera, a 26 centímetres de la llosa de coberta, fent aquest unes dimensions aproximades de 19 per 16 centímetres. Del corredor, en resten encara dues lloses visibles, i pel que fa a l'obra tumular, en resten poques evidències, però encara, i segons els experts, alguna resta és visible.

Ara sí, tornem a Torre de Coelheiros, on érem allotjats, a descansar un xic, que demà més.


Coordenades:

Anta da Torrejona I: UTM(ETRS89): 29S, 629935, 4236538
Anta da Torrejona II: UTM(ETRS89): 29S, 630015, 4236466
Cromeleque do Xarez: UTM(ETRS89): 29S, 642141, 4257382
Menir de Bulhoa o de Abelhoa: UTM(ETRS89): 29S, 641087, 4258342
Menir de Outeiro: UTM(ETRS89): 29S, 640134, 4259228
Anta do Olival da Pega II: UTM(ETRS89): 29S, 639704, 4257134
Anta do Olival da Pega I: UTM(ETRS89): 29S, 639503, 4257106
Menir do Barrocal: UTM(ETRS89): 29S, 638431, 4256041
Menir de Santa Margarida: UTM(ETRS89): 29S, 637000, 4256976
Anta da Herdade da Candieira: UTM(ETRS89): 29S, 625775, 4284940

divendres, 24 de març de 2017

Megàlits a l'Alentejo III

Ja que avui sembla que farà millor dia, ens aventurem a anar una mica més lluny i ens desplacem fins a la vila medieval d'Arraiolos, on hi ha una petita concentració d'antes.

Des de l'allotjament a Torre de Coelheiros, ens dirigim a Évora per l'IP-2. Ja dins de la ciutat, seguim les indicacions cap a Arraiolos, anant primer per la R114-4 i prenent la N-370 ja als afores de la ciutat. Aquesta carretera porta directes a Arraoilos, però a les rodalies de la població, poc després de passar el cartell del nucli d'Ilhas, girem a l'esquerra seguint les indicacions cap a Aldeia da Terra. Per aquest carrer, passem de llarg l'Aldeia da Terra i continuem 550 metres més. Girem a la dreta i deixem el cotxe uns 380 metres més endavant, a l'entrada d'un terreny. Per trobar el primer dolmen del dia, l'anomenat da Vila de Arraiolos, o ens colem a la casa on es troba, just on hem deixat el cotxe, o bé voregem la seva tanca i ens el mirem des de la distància.


La cambra, de forma poligonal, conserva tres lloses in situ. Curiosament, presenten un rebaix a la cara interna, possiblement per a augmentar l'estabilitat de la coberta, que es troba caiguda i trencada en dues parts. S'observa una cassoleta sobre una de les dues parts. La resta de lloses que es conserven estan tombades cap a l'interior de la cambra.

Va ser inventariada als anys 50 pel matrimoni Leisner, una parella d'estudiosos dels megàlits de tota la Península Ibèrica.

Mirant amb ulls crítics la informació que portàvem, vam veure que la resta de megàlits del poble d'Arraiolos eren una mica complicats en les nostres circumstàncies, així que vam buscar altres alternatives per la zona. Seguim el carrer rectes i arribem a la N4, on hauríem de girar a l'esquerra, però està prohibit, així que la prenem a la dreta i fem un canvi de sentit més endavant, agafant direcció Arraiolos, i després Montemor i Lisboa a la rotonda que trobem. Ja a la carretera N4, la seguim durant 9.4 quilòmetres i girem a l'esquerra fent una corba una mica tancada per agafar una carretera secundària (M529). En 2.8 quilòmetres, veurem a la nostra dreta les restes de l'anta de Folgos I. 


Quan el matrimoni Leisner, una parella d'estudiosos dels megàlits de tota la Península Ibèrica, va visitar aquest megàlit als anys 50 va dir que es trobava en molt bon estat de conservació. A dia d'avui, no es pot dir el mateix. Sí és cert que es conserven restes tant de la cambra com del corredor, però moltes lloses es troben caigudes i la coberta es troba estintolada al terra. Part de la culpa de l'estat de l'anta es deu a la presència de l'arbre dins la cambra. 

Ens dirigim ara a visitar uns dòlmens del nucli d'Igrejinha. Seguim endavant per la M529 fins que aquesta mor a la N370, que agafem cap a l'esquerra en direcció a Arraiolos. Després de poc més de 2 quilòmetres, girem a la dreta per la Rue de Évora, que més tard es converteix en la M527. Després de recórrer uns 4.2 quilòmetres, girem a l'esquerra cap a Igrejinha, tot prenent la M527-1. Seguim 5.8 quilòmetres més i aturem el cotxe davant d'una tanca d'entrada a una propietat que queda a la nostra esquerra. Si ens hi fixem bé, podrem veure una anta a la llunyania, a la zona d'arbres d'aquesta propietat. No sabem si hi ha un altre accés, però nosaltres vam saltar la tanca i hem de dir que ens van veure els propietaris de lluny i no ens van dir res. Ens dirigim cap els arbres en línia recta i, en uns 350 metres, trobem una de les antes de Chainhas, jo diria que la número II.


És de típica cambra poligonal i conserva força lloses dempeus. A la dreta de la fotografia, s'observa el què podria ser la coberta. També s'observen petites lloses formant un corredor.

En teoria, ben properes s'hi troben la número I i III, però no les vam saber trobar... amb la por de que ens fessin fora de la propietat, no vam poder voltar tot el què ens hauria agradat.

Després de dinar i amb la pluja amenaçant-nos, decidim tornar cap a la zona de l'allotjament a visitar algun dels sepulcres propers amb la idea d'avortar plans i anar a l'apartament si comença a ploure. Des d'on som, desfem el camí fins la N370, arribem a Évora, on prenem la IP-2 fins veure el desviament cap a Torre de Coelheiros. Seguint la recta carretera (M521), arribem al nucli i passem gairebé totes les cases per prendre una pista que surt a la dreta a la zona industrial (des de que hem agafat el desviament cap a Torre de Coelheiros fins aquí, hem fet 4.2 quilòmetres). Seguint aquesta pista, arribem a una granja on trobem un cartell indicatiu cap a l'Anta da Herdade da Murteira i unes explicacions sobre l'època prehistòrica a la zona. De les dues pistes que veiem en aquest punt, seguim per la de la dreta uns 550 metres més i deixem el cotxe una mica apartat, però a la mateixa pista. A la nostra esquerra, una mica en alt, trobem la malmesa Anta da Herdade da Murteira delimitada per una tanca de fusta i amb un panell informatiu. També es coneix com a Anta da Murteira da Cima.


La cambra poligonal fa 3.30 metres de diàmetre i conserva 7 lloses a la seva ubicació original, i la coberta desplaçada i trencada en tres trossos. Si ens hi fixem bé al voltant de la cambra, també veurem restes d'un llarg corredor, d'uns 3.75 metres de longitud per 1.00 d'amplada, i del túmul que cobria l'anta. Curiosament, al costat nord, es pot observar una estructura que podria ser funerària però que és posterior a la construcció del dolmen.

Està datada dins del Neolític final portuguès (IV mil·leni a.C.) i va ser publicada pel matrimoni Leisner el 1949. Posteriorment, algú va espoliar el monument, deixant restes arqueològiques escampades per arreu. Per sort, la terra es va tamisar després de l'espoli, fet que va permetre recuperar peces de ceràmica, puntes de fletxa, fulles de ganivets, denes de collarets i gran quantitat de fragments de lloses de pissarra decorades amb motius geomètrics i una amb una decoració antropomorfa.

Aquesta zona ha estat estudiada recentment i es troba composta per l'anta descrita, dues tombes del Neolític mitjà, conegudes amb el nom de sepultures da Hortinha I i II,  i un poblat amb pedrera inclosa.

De tornada cap a l'allotjament, ens aturem per veure l'últim sepulcre del dia, el de Freixo de Cima I. Per arribar-hi, desfem el camí, passem la granja i després de 2 quilòmetres des de la granja, trobem un camí a l'esquerra tancat per a cotxes. El prenem i pugem el turonet durant uns 450 metres. El dolmen quedarà als arbres de la nostra dreta a uns 150 metres.


D'aquest megàlit sí hi ha una mica d'informació. A més, té l'honor, juntament amb el seu germà número II, d'haver estat els primers en ser excavats a Portugal, en concret al segle XIX per Émile Cartailhac (curiosament, la mateixa persona que va estudiar amb detall el poblat menorquí de la Torre d'en Gaumés, icona de la cultura talaiòtica).

Tot i el seu malmès estat, consta d'un corredor d'11 metres de longitud i mesura 17.25 metres en total. La cambra poligonal, típica aletenjana, conserva 7 lloses, 4 de les quals es troben a la seva ubicació original, i ha perdut la coberta.

A la seva excavació, realitzada per José Leite Vasconcelhos, s'hi van trobar restes òssies amb indicis de cremació i fragments ceràmics.

Amb una mica de recança, marxem cap a l'allotjament deixant la segona anta da Herdade do Freixo de Cima per a una altra ocasió... els nens han de menjar i comença a ploure de nou.


Coordenades:

Anta da Vila de Arraiolos: UTM (ETRS89): 29S, 588038, 4285515
Anta de Folgos I: UTM (ETRS89): 29S, 582518, 4281994
Anta da Chainhas II: UTM (ETRS89): 29S, 594761, 4282175
Anta da Herdade da Murteira: UTM (ETRS89): 29S, 597804, 4250323
Anta da Herdade do Freixo de Cima I: UTM (ETRS89): 29S, 599753, 4251979

dijous, 23 de març de 2017

Megàlits a l'Alentejo II

Continuem el dia de visita megalítica amb la satisfacció d'haver vist l'anta grande do Zambujeiro. Quin tros de dolmen!

Tot fent via, comencem per l'Anta do Barrocal I, ben propera a la II, de fet, són cada una a cada costat del camí on arribarem amb el cotxe... Tot asfaltat, menys el tros del final (però aplanat i fàcil de fer amb el cotxe). Prenem la N380 d'Évora a Alcaçovas, i a uns 10.6 quilòmetres de la rotonda existent a la sortida d'Évora on hem agafat aquesta carretera, girem pronunciadament a l'esquerra per un camí de terra, que seguim 1 quilòmetre, fins a trobar un molí a la nostra dreta. Allà aturem el cotxe i ens endinsem als camps que hi ha darrere d'aquesta construcció, tot passant un pas d'aquests pel bestiar. Dins del primer camp, a 45 metres del molí, veurem l'Anta da Herdade do Barrocal I.



Ens trobem davant d'un dolmen de corredor, fet de granit. Però, té una de les lloses de la cambra força curiosa, ja que aquesta té un parell de betes d'un altre material rocós que la creuen verticalment... Queda curiós... Encara que no crec que els homes que ho van edificar tinguessin cap tipus de pensament al cap. Pel que fa al corredor, només resten un parell de lloses, definint la  seva existència. Aquest megàlit és monument nacional des del 1910.




La cambra és poligonal, feta amb set lloses que donen una amplitud diametral, a la cambra sepulcral de 3 metres, i una alçada de 2.10 metres, tot i que es documenta una alçada màxima de 2.30. 

Fou excavat i restaurat als anys 60 per Henrique Leonor de Pina, l'arqueòleg que s'encarregà també de l'excavació de l'Anta Grande do Zambujeiro... Òbviament, ho feu amb els mateixos mètodes, avui en dia més que abolits. L'única dada clara que hem pogut trobar sobre el sepulcre és la seva datació, entre mitjans del III milleni, finals del IV a.C.

Vist el megàlit, anem a veure el seu germà... Només hem de creuar la pista on tenim el cotxe obrint un filat electrificat per a les vaques que dona accés al prat (dono fe que hi passa un potent voltatgeeeee!). A la part alta, a 110 metres del camí, trobem l'Anta da Herdade do Barrocal II.



Petit dolmen de corredor fet de granit, que conserva les sis lloses que formen la cambra sepulcral de forma poligonal. Va ser restaurada al mateix temps que son germà pel mateix arqueòleg, Henrique Leonor de Pina. Com es pot veure, però, la coberta va cedir fa pocs anys. El fet de trobar-se al bell mig d'un camp de past de vaques i porcs no ajuda a la seva conservació.

Com a dada final, ja que no hem trobat res d'informació, podem datar el sepulcre vers la mateixa era que son germà.

A banda d'aquests dos, es documenten uns set dolmens més a les proximitats... Hauríem de tornar perquè jo no vaig veure res.

Continuem la ruta per la primera anta-capela (dolmen-capella) que veurem a Portugal. Per arribar-hi, hi ha dos camins, o bé vas per la mateixa pista on som o bé fas marxa enrere. En tots dos casos, s'arriba a la N380 i girem a l'esquerra per prendre la carretera CM1079, que seguim gairebé 8 quilòmetres, fins a veure, a 90 metres a l'esquerra de la carretera, la capella. Es troba senyalitzat, no té pèrdua.



L'Anta-capela de Nossa Senhora do Livramento, també coneguda com a São Brissos, ha estat clarament reaprofitada per la societat religiosa, molt nombrosa a Portugal als segles XVI, XVII i XVIII; aquesta en particular és del XVII.

Potser, el que impressiona més a primera vista d'aquest dolmen és la seva alçada, 3.20 metres. Conserva cinc lloses al seu lloc original formant una cambra de 2.80 metres de diàmetre, a més de la coberta. També es poden veure restes del que podria ser el corredor i d'una pedra que podria ser part de la cambra i que fou treta de lloc per donar accés a l'ermita. 

Just al costat del dolmen, veiem, estintolat a terra, el que sense cap tipus de dubte és un menhir.



Menhir d'evident forma fàl·lica amb una longitud màxima de gairebé tres metres. No hem trobat cap estudi sobre ell, però bé, els menhirs no acostumen a aportar troballes arqueològiques.

Ara anem a visitar l'Anta do Pinheiro do Campo II. A la I no vam anar perquè mig plovia i s'havia de saltar una tanca i caminar ua estoneta... sincerament, ens va fer mandra!

Seguim la CM1079 3 quilòmetres en el sentit que portàvem, fins a petar a la M370, on girem a la dreta, i la seguim 11.6 quilòmetres fins a trobar una zona per aparcar a l'esquerra de la carretera, allà deixem el cotxe.

De camí, i tot anant per la M370 veurem la gruta d'Escoural, una cova prehistòrica amb gravats i pintures, que evidentment no visitarem amb l'Ànnia i l'Arnau... a més, era tancada aquell dia.

Bé, deixem el cotxe a la zona habilitada per a aparcar, i veiem un cartell molt petit, com gairebé tots els cartellls d'informació megalítica a Portugal, indicant l'Anta do Pinheiro do Campo I, però com ja hem dit abans, vam passar de saltar el portó metàl·lic. Així doncs, creuem la carretera, tot prenent un caminoi que hi ha, pel què, en no arriba a 40 metres, veurem enganxat a la tanca, el sepulcre de l'Anta do Pinheiro do Campo II.



Es tracta d'un dolmen de corredor fet en granit, de cambra poligonal. D'aquest megàlit en resten set lloses, una d'elles, la de coberta, caiguda vers l'interior de la cambra funerària. És fàcil endevinar restes de l'antic túmul i també del corredor.

Fou declarat monument nacional l'any 1910.

Tornem al cotxe disposats a veure el primer "cromeleque" dels diversos que veurem a Portugal... seguim la M370 fins a la seva fi, als 2.7 quilòmetres, allà girem a la dreta per la N114 i la seguim 150 metres, on girem a l'esquerra prenent la N370, carretera que passa per sobre l'autopista A6 o IP7. En uns 3.7 quilòmetres, aturem el cotxe al voral de la carretera, just abans d'un petit turó. Allà busquem un pas que hi ha al tancat de la dreta de la carretera, que ens dona accés a un corriol prou desdibuixat, que seguint-lo ens portarà, pel bell mig del bosc, al Cromeleque da Portela de Mogos.

Per a mi, el cromlech més idílic que he vist mai... Les grans lloses barrejades amb els arbres i la natura, em recorda bastant a l'alineament de Le Petit Ménec... Són d'aquells monuments megalítics no explotats turísticament, i que, per tant, encara conserven un xic de la seva essència.



Fou descobert l'any 1966 per Enrique Leonor Pina, però no fou fins al 1995 quan en una prospecció de la zona, es va observar que sis dels menhirs avui en dia visibles (llavors soterrats) formaven una estrella (en part millor perquè amb les eines de l'època, ja se sap, potser els haurien destruït... I que quatre d'ells tenen gravats de tipologia solar i lunar).

El monument en si és un conjunt de 40 menhirs que formen una el·lipse de 15 per 12 metres de diàmetre, gran part d'ells són decorats amb diferents tipus de gravats incisius, com cassoletes, ziga-zaga o ondulacions; de fet, al menhir central s'hi documenten gravats de tipologia solar... Nosaltres amb el dia que vam tenir no vam veure res de res... Ens va ploure com mai ha plogut.

Aquest monument fou erigit al Neolític mitjà de la zona, destruït parcialment al Calcolític i reutilitzat vers l'Edat del Bronze de l'oest peninsular.

Refem el camí fins al cotxe i anem a vistar un altre "cromeleque", el de Vale de Maria do Meio, que trobem seguint per la N370 uns 900 metres més. Allà girem a la nostra dreta per un camí sorrenc, però habilitat per al cotxe. En uns 700 metres, surt un altre camí a l'esquerra, que en uns 230 metres més ens deixarà al costat del cromlech.



Monument molt i molt interessant, més antic que el company que acabem de visitar, ja que se li estima la construcció vers el Neolític antic portuguès (VI - V mil·lenni a.C.). Fou descobert el 1993 per l'arqueoòleg Manuel Calado, que documenta una treintena (34) de menhirs formant un recinte de forma elíptica. El 1995, a l'excavació i reaixecament de diversos dels megàlits, es localitzaren en dos d'ells, gravats de tipologia lunar, i d'altres amb bàculs. També van sorgir diverses restes d'eines de sílex, raspadors i plaques del mateix material, així com diverses ascles, fragments lítics i ceràmica rodada, un fragment de pedra de molí manual, i un fragment d'una eina de pedra polida... que va desaparèixer furtivament a l'excavació.

Aquest megàlit, com a molts altres de l'Alentejo, fou declarat monument nacional.

Seguim amb la ruta marcada visitant els sepulcres da Valeira, els últims dòlmens del dia,  ja que després d'ells visitarem el conjunt megalític de Dos Almendres per donar per acabat el dia pel que fa a visites megalítiques.

Al primer en ser visitat, el número I de Valeira, hi arribarem tornant a la carretera i seguint en la mateixa direcció 1.5 quilòmetres més, una mica abans d'arribar a uns masos a l'esquerra de la N370. Allà deixem el cotxe i caminant ens endinsem al prat llaurat que hi ha a la dreta de la carretera. A uns 70 metres, trobarem l'Anta da Valeira I.



Sepulcre de forma poligonal amb sis lloses documentades (1985), tot i que a la prospecció de la zona al 2007, només es conservaven 5, que li estimen una alçada de uns tres metres. Cal dir que el megàlit es troba en molt mal estat. Antigament, segons documentació, eren ben visibles les restes del túmul i del corredor, avui en dia desapareguts.

I just darrera seu, a uns 80 metres, el número II... No ens hi vam apropar, estava tot mullat per les contínues pluges que vam patir. Només per arribar al primer, la Cristina, que va fer les fotos, ja va sortir xopa. Així que vam fer la foto de lluny.



D'aquest sepulcre no se sap gaire, només que resten cinc lloses del malmès sepulcre. Fou excavat l'any 2007, però se'n desconeixen els resultats d'aquesta acció, l'únic que podem dir és que és datat vers finals del Calcolític de la zona. A la seva excavació, no aparegueren vestigis de túmul, ni de corredor... Possiblement, els dos megàlits de Valeira han rebut la destrossa pel treball agrícola  produït el prat on es situat.

Com hem dit, acabem amb Dos Almendres, un conjunt megalític on veurem un menhir i un cromlech... és d'aquells turísticament explotats... Ara, per estar explotat, podrien fer un camí un pèl més decent, que no és que no sigui ampli i definit, però podrien fer-li una repassada al sòl sorrenc, de tant en tant. Per arribar, només hem d'anar al poble de Nossa Sra. de Guadalupe, agafar la Rua do Cromeleque i seguir-la; el camí és indicat. A mig camí, trobem un cartell indicatiu amb una zona d'aparcament i un corriol que surt a l'esquerra, baixant unes escales. El caminet porta al menhir de Dos Almendres.



Es tracta d'un menhir erigit vers l'era calcolitica portuguesa. D'ell podem dir que té una llargada propera als 4 metres i que prop del seu cim té una inscultura d'un bàcul. Pensem que deu guardar algun tipus de relació amb el proper cromlech de Dos Almendres.

Tornem al cotxe i seguim el camí tot rectes, fins a la seva fi, on ens trobem el camí tancat. Allà mateix a l'esquerra, hi ha una zona d'aparcament prou àmplia, on deixem el cotxe i a peu creuem la porta que posava fi al camí en cotxe. En poc més de 200 metres, arribem al cromeleque de Dos Almendres.



El cromlech fou descobert l'any 1964 per Enrique Leonor Pina i és realment impressionant, encara que per a mi, és d'aquells massa preparats pel turisme... El cromlech és catalogat com el més important de la Península i dels més importants d'Europa, no només per les seves dimensions, sinó també per la seva estructura i el seu estat de conservació.

El megàlit consta de 95 menhirs, formant dos cercles concèntrics (l'exterior de 18.8 metres de diàmetre i l'interior de 11.4 metres de diàmetre) i davant d'ells dos ovoides també concèntrics (el gran mesura 43.6 per 32 metres)... No era així de bon començament, va anar rebent modificacions durant la prehistòria. La primera construcció que queda catalogada són els dos cercles concèntrics, vers el 6000 a.C, al Neolític antic portugués. La primera remodelació va tenir lloc vers el 5000 a.C en ple Neolític mig, on es construïren els dos ovoides, i la segona al Neolític final, on s'erigiren alguns monòlits més a l'interior de l'ovoide i s'efectuaren nous gravats en alguns dels menhirs.

Imatge estreta de la wikipedia

Prop d'una dotzena de monòlits estan esculpits. Inserirem fotos d'alguns d'ells.



Com a dada final, direm que aquest cromlech té certa semblança en aspectes astronòmics i lunars al conegut cromlech de Stonehenge.

Amb aquest espectacular monument, donem la ruta d'Alentejo II per acabada, demà més.



Coordenades:

Anta da Herdade do Barrocal I: UTM(ETRS89): 29S, 586706, 4262649
Anta da Herdade do Barrocal II: UTM(ETRS89): 29S, 586606, 4262763
Anta-capela de Nossa Sra. do Livramento: UTM(ETRS89): 29S, 575881, 4264388
Menir de São Brissos: UTM(ETRS89): 29S, 575881, 4264388
Anta do Pinheiro do Campo II: UTM(ETRS89): 29S, 579969, 4272463
Cromeleque da Portela de Mogos: UTM(ETRS89): 29S, 584802, 4275777
Cromeleque da Vale de Maria do Meio: UTM(ETRS89): 29S, 586318, 4275358
Anta da Valeira I: UTM(ETRS89): 29S, 586760, 4277018
Anta da Valeira II: UTM(ETRS89): 29S, 586767, 4276934
Menir Dos Almendres: UTM(ETRS89): 29S, 582912, 4268829
Cromeleque Dos Almendres: UTM(ETRS89):29S, 581798, 4268088