Traductor

diumenge, 11 d’octubre de 2015

Dolmen, menhir i inscultures a Rabós I

Després d'un munt de dies sense sortides megalítiques, ens decidim a fer una de les excursions pendents per l'Alt Empordà, la dels dòlmens de Llançà.

Ens llevem d'hora i ens plantem a Vilamaniscle, on aparquem el cotxe a la seva part més alta, passat el castell. Ja a peu, ens dirigim cap el Puig del Roure, on agafem la pista de l'esquerra. Només començar la pista, comencem a veure caçadors... hi ha batuda de senglars! Sense deixar la pista, arribem al punt on hem de prendre el corriol que porta als dòlmens del Puig Esquers, però un dels caçadors ens indica que és millor no anar-hi, ja que aniríem a parar de ple a la zona minada de caçadors. Plànol en mà, decidim canviar de ruta i pugem fins el Coll de Dofines per un pendent molt i molt pronunciat, però sense el risc de que ens disparin, per a trobar el dolmen del mateix nom.


No és dels dòlmens més espectaculars de la zona, però les vistes ben valen una visita! Pel que fa al megàlit, està mig caigut, així que és difícil determinar-ne la seva tipologia. Per l'entorn on es troba, podem extrapolar que es tracta d'un sepulcre de corredor amb passadís estret. La seva cambra mesura 2,00 metres de llarg, per 1,20 d'amplada i 1,00 metres d'alçada conservada.

El seu descobriment va ser fruit d'una llarga investigació, car que apareix esmentat des de l'any 935 com a territori del proper monestir de Sant Quirze de Colera. L'Enric Carreras i el Miquel Dídac Piñeiro, membres del GESEART, van trobar-lo a la fi el maig de 1982. No podem comentar les seves troballes arqueològiques, ja que no s'ha excavat mai.

Seguim endavant per un corriol que va a parar a un corriol encara més estret a la falda de la muntanya... coses d'haver d'improvisar la ruta... Després d'un considerable esforç, arribem a un camí que s'eixampla i ens duu a les inscultures  del Mas Mallol. El camí està senyalitzat amb marques grogues i fites, que ens indiquen que ens hem de desviar a la dreta i una mica més endavant a l'esquerra per a veure els gravats.


Van ser descobertes pel GESEART el 9 de maig del 1982. En conjunt, hi ha unes 70 pedres de pissarra amb gravats, sobretot creus i cassoletes, la més gran arriba a travessar la pedra on es troba, com si fos un embut per a líquids. Les inscultures de la roca 1, la primera que va ser descoberta, ocupen uns espai de 1,60 metres de longitud per 1,35, i conté 30 cassoletes simples, 2 cassoletes unides per un regueró (el que es diu halteriforme) i d'altres unides en forma de xarxa i de línia).


Pel que fa a la roca 2,  els gravats ocupen una superfície de 65 per 95 centímetres. Hi ha 10 cassoletes simples, 4 cassoletes unides per un regueró formant una línia i 3 creus unides formades per la unió de 4 cassoletes mitjançant reguerons, donant lloc a uns gravats antropomorfs.

Per la seva morfologia, es pot considerar que són coetànies a altres inscultures que hi ha a menhirs i dòlmens de la zona. Per tant, podem datar-les vers el Neolític Mitjà - Calcolític. 

Continuant la baixada cap a Rabós, passem pel mas Mallol i ens dirigim al Mas Roqué, on trobem el menhir del mateix nom.

Aquest roc de pissarra mesura visiblement 2,50 metres, tot i que la seva longitud total és de 3,60 metres. La seva amplada és de 0,76 metres i el seu gruix oscil·la entre 0,35 i 0,55 metres. Segons GESEART, aquest menhir ja s'esmenta com a menhir i fita al segle XVII, però, tot i això, no ha estat mai excavat. Per l'entorn on es troba, no és fàcil acotar l'època cronològica a la que pertany, però el podem col·locar entre el IV i el III mil·leni a.C.

Un cop visitat el menhir, continuem cap a Vilamaniscle i baixem, a fer l'avituallament de final de ruta, a Garriguella, que bé ens l'hem guanyat!



Coordenades:

Coll de Dofines: UTM(ETRS89): 31T, 504638, 4693154
Inscultures Mas Mallol (grup 1): UTM(ETRS89): 31T, 505175, 4695323
Inscultures Mas Mallol (grup 2): UTM(ETRS89): 31T, 504968, 4695071
Menhir del Mas Roqué: UTM(ETRS89): 31T, 504638, 4693154

dissabte, 10 d’octubre de 2015

Menhir i gorg a Santa Pau

Avui, ens disposem a visitar el poblat Neolític de la Draga, així que ens llevem ben d'hora i posem rumb a Banyoles. Hauríeu d'haver vist la cara que se'ns va quedar en arribar i adonar-nos-en que havíem de reservar amb anterioritat per poder visitar el poblat... sense comentaris... ja hi tornarem.

Ja que hi érem, després d'estar una bona estona passejant pel magnífic llac de la població, vam aprofitar per a veure alguna cosa d'allà; a prop hi ha diversos dòlmens que ja hem vist, i la intenció d'avui no era fer una llarga ruta de muntanya... més aviat tot el contrari. Vam decidir anar a cercar el menhir de la Pedra del Diable, al més o menys proper terme de Santa Pau.

Sortim de Banyoles, tot prenent la GI-524 fins al quilòmetre 11, on just al costat d'un desviament a un càmping que surt a mà dreta, deixem el cotxe. Prenem un camí sorrenc paral·lel a la carretera, que en pocs minuts ens porta a la propietat privada de Can Formiga. El menhir es troba al bell mig d'un prat d'aquesta propietat, que deu estar conreat quan és l'època.

Teníem ganes de veure'l, ja que és el megàlit de Catalunya del que es té constància més antiga, juntament amb el dolmen de la Casa Encantada... tots dos es documenten l'any 1872. En el cas d'aquest gran roc, fou descrit pel reconegut pintor Joaquim Vayreda i Vila.
 
Com és típic a Catalunya, el roc està lligat a una llegenda relacionada amb la construcció dels ponts del diable. La llegenda diu que el diable construïa ponts amb pedres que portava volant a canvi de l'ànima del protagonista. En aquest cas concret, una noia es casava amb un noi que l'esperava a l'altre costat del Ter, però no podia travessar el riu per trobar-se amb ell, així que va prometre la seva ànima al diable si abans de les dotze de la nit la portava a l'altra banda. Aquest va començar a construir un pont portant les pedres des dels Pirineus, però va arribar la mitjanit i el diable va deixar caure l'última pedra, donant lloc al menhir.


Aquest menhir antropomorf fa 2.80 metres d'alçada, 0.80 metres d'amplada màxima i té un gruix d'entre 0.20 i 0.30 metres. És datat vers el Neolític Mitjà i el Calcolític, entre el IV i el III mil·leni a.C.

Un cop visitat el megàlit, tornem al camí i continuem amb la mateixa direcció que abans, fins trobar un corriol atrotinat, que surt del camí a una corba a l'esquerra. Seguirem el corriol fins al final, a trossos amb un inclinat pendent, fins a trobar el típic raconet oblidat de la mà humana, el gorg de Can Batlle.
 
 
No ens hi vam banyar, però d'altres sí que van tenir aquesta sort!! El lloc és espectacular...
 
 
Després d'estar una bona estona admirant el magnífic gorg i els petits salts d'aigua, desfem el camí tornant al cotxe i anem tirant cap a casa que encara ens queda un bon tros de camí!!
 
 
Coordenades:
 
Menhir de la Pedra del Diable: UTM(ETRS89): 31T, 466767, 4666744

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Dòlmens als Pyrénées Orientales II

Segon dia de la ruta de l'amic Manolo pel Rosselló, que ja sabem que són intenses... ja m'agrada, ja! Avui visitarem 7 megàlits de diversos pobles, el primer, la comuna de Tarerach, on visitarem dos sepulcres: els dos germans de Lieussanes o Mas Llusanes, també coneguts com a dòlmens de Tarerach o Llossannes... amb el fàcil que és posar-li un nom! A més de tots aquests, el primer dels germans també és anomenat com La Barraca.

Prenem el cotxe i busquem la carretera D35C, aturant-nos just després d'una casa d'allotjament rural enganxada a l'esquerra de la carretera en un corba la dreta, en el sentit de la marxa. A peu, seguirem per la carretera, fins a trobar un camí sorrenc que puja vers la muntanya, tota conreada amb vinyes. Al primer replà, penso que era, girarem a la dreta tot vorejant el camp llaurat. En pocs metres veurem un camí atrotinat que surt a la nostra dreta, vers la vall; el seguirem i a poca distància localitzem, just a la nostra esquerra, el dolmen de Mas Llussanes I o La Barraca.


A 580 metres sobre el nivell del mar i amb unes dimensions de 3.30 metres de llargada màxima, 2.35 d'amplada i un alçada conservada de vora 1.00 metre, és un dels sepulcres més importants i més visitats de la contrada.

Aquest sepulcre fou esmentat per primer cop per Pierre Vidal l'any 1921 i publicat en un recull dolmènic per Pierre Ponish l'any 1950, però no fou excavat fins el 1987 per Jean Abélanet. A l'interior, aparegueren restes de vestigis de diverses èpoques... trossos de vidre i de ferro dels segles XVII al XVIV... pel que sembla que es va utilitzar com a abocador, fet prou típic a la nostra era, però també, s'hi van trobar restes d'unes urnes funeràries del Bronze final, principis de l'edat del Ferro, i fragments ceràmics amb ornamentació de cordó de l'edat del Bronze. Augmentant l'antiguitat de les troballes, passem a les del Neolític, com ceràmica perforada, diversos trossos de sílex i de quars, diversos percutors d'aquest últim material, una gran petxina de càrdium i 1 fragment d'anell discoïdal de roca verda.

Proper a ell, es va descobrir tot un hàbitat del Neolític, vers el 3500 - 2500 a.C, on molt possiblement vivien els ocupants del sepulcre. Esmentar també que als camps de vinyes que voregen el sepulcre, han aparegut diverses troballes d'aquesta edat, es documenten quatre percutors de quars, diversos anells discoïdals i una làmina de sílex. Sembla ser que entre les restes ceràmiques, n'hi hauria moltes pertanyents a urnes funeràries.

Un cop visitat i més que fotografiat el sepulcre, tornem a la carretera, però no prenem el cotxe, a peu la fem a l'inrevés de com hem vingut, tot passant una casa a l'esquerra i la casa rural, ara a la nostra dreta. Després de la corba on es troba la casa, seguim uns pocs metres tot buscant un accés practicable per pujar als conreus, novament de vinyes, que hi ha a la nostra esquerra. Quan aconseguim accedir al camp llaurat, el seguirem vorejant el costat de la carretera fins que aquest comença allunyar-se d'aquesta. A aquest punt, saltem el filat del conreu, si és que anem per dins, i ens endinsem a un petit bosquet (petit, petit, 4 arbres i matolls), tot seguint un corriol molt desdibuixat i malmès. Aquest creua el dolmen de Llussanes II, també anomenat com La Barraca II, per la proximitat vers la I.


Aquest mal conservat megàlit consta d'un túmul circular no gaire visible i fou descobert l'any 1972. Va ser excavat vers el 1973 per Henry i Monique Baills, que van publicar els resultats a la revista Massana, on es documenten diversos i variats fragments ceràmics del Bronze final, dos percutors de quars i una plaqueta d'esquist del Calcolític - Bronze antic. Les restes trobades a superfície deuen pertànyer, per proximitat, al mateix hàbitat que dèiem que es troba proper a La Barraca.

Tornem al cotxe i anem direcció nord, vers la comuna de Trillà, on també veurem dos dòlmens, el primer el de Taupels, també conegut com a Colombinos.

Ubicat al nord - est del poble, en un bonic paratge, on aprofitant una certa elevació del terreny s'hi va construir aquest sepulcre. Actualment, està molt restaurat... diria jo, com a mínim han fet obres d'adequació, ja que a les fotos antigues de les que disposo, s'hi veu clarament tot de rocam de l'antic túmul.


El que queda de la coberta és una gran llosa amb unes dimensions de 1.77 metres de llarg i 1.40 metres d'ample que cobreix parcialment aquest dolmen simple d'una llargada de 2.20 - 2.30 metres, creant una alçada que oscil·la entre 1.00 i 1.10 metres.

El bonic sepulcre fou excavat furtivament per un agricultor de la zona... sense comentaris... pel que se sap, van sorgir diverses ceràmiques, però no hi ha res d'informació sobre elles.

En marxa de nou, ens dirigim  a visitar el megàlit d'Apostados, conegut en menys mesura com a Camp del Prat o bé Triacayres, que es troba a uns 500 metres del cementiri de Trilla.


Davant d'aquest curiós dolmen, el primer que et fixes és en que no té el que podríem denominar la morfologia "normal" d'un sepulcre megalític... és més ample que llarg. La cambra sepulcral amida 1.00 metre de llarg, per un ample de 1.70 metres. Aquesta cambra és coberta per una gran llosa de 2.45 metres de llarg i una amplada que ronda els 1.50 metres.

La capçalera trencada es va completar amb un mur de pedra en sec, pel que es creu que a posteriori es podria haver utilitzat com a abric.

Oficialment no s'ha excavat mai, ni s'ha trobat cap resta a superfície.

Tornem al cotxe i ens dirigim a Ansignan, on tot endinsant-nos pels camins que porten a Felluns, trobarem el dolmen de Rouyre. Realment és complicat explicar quin caminoi seguir, recomano cercar-lo per les coordenades.

Com a cercador i visitador de megàlits, crec que s'han passat amb la restauració, ara, hauríeu de veure com estava per les fotografies antigues que jo he vist! Molt possiblement, bastant maltractat a causa de continuades violacions de l'antiga tomba. Les lloses que constitueixen el megàlit són de pedra local i consta d'un túmul, visible a la part est del sepulcre, de 10 metres de diàmetre.


La cambra del sepulcre té unes dimensions més aviat petites: 1.75 de llarg, per 0.80 d'ample, i s'hi van trobar, tot i les violacions que se li suposen, restes d'era Calcolítica - edat del Bronze. Cal destacar una gran quantitat de ceràmica campaniforme, un petit tros de quars i una punta de ferro. Però això no és tot, ja que al seu malmès túmul també va sorgir divers i variat material ceràmic. Sobta que no es trobés res de material lític a l'excavació (bé, de fet, no sobta... violacions), encara que als voltants s'han trobat destrals de pedra polida i esclats de sílex.

El megàlit fou restaurat i documentat el 1988.

Tot estant al dolmen, en Pere va decidir fer un volt per la zona. Al poc ja ens cridava, ja que havia trobat un roc amb diverses cassoletes. Aquest roc es troba a pocs metres del sepulcre, a la part de darrere.


Tornem al cotxe i anem al poble de Felluns, on seguint camins que van en direcció Ansignan transitables per qualsevol tipus de cotxe, arribarem al dolmen de la Cauna del Moro.

El restaurat i protegit a dia d'avui megàlit, es troba just a la línia divisòria entre Felluns i Ansignan, a una antiga parcel·la de conreu, ara envaïda per la vegetació. Fou descobert per Lucien Piéchon, professor i alcalde de Sournia. Però fou Pierre Ponish qui el documentà per primer cop. Temps més tard, l'any 1950, és en Lluís Pericot qui el menciona en el recull Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica.


La gran tomba, construïda amb granit local, té unes dimensions de 2.50 metres de llarg i una amplada de 1.40 metres; pel que fa a l'alçada conservada, no l'he trobada per enlloc, però bé, jo faig 1.75, vosaltres mateixos.

És datat del Neolític final, tot i que no em consta cap troballa, suposo que el daten per la morfologia, ajudats per un cromlech que es documenta a una cinquantena de metres, uns rocs amb alineaments de cassoletes, també propers, i les restes trobades a uns 250 metres, on a una de les parcel·les, s'hi va trobar divers fragments ceràmics d'estil Vérazien, estil datat del Neolític final, una preciosa punta de fletxa amb alerons i peduncle, un percutor de quars, diversos esclats d'aquest material i nombroses pedres tallades.

Ara sí, fem un mos que ens l'hem ben guanyat i anem a Belésta a visitar el Museu de la Prehistòria del poble, que es troba dins el castell de la població, i on hi ha una sepultura col·lectiva d'edat prehistòrica.


L'any 1983, es va descobrir aquesta gruta sota el castell, on es van trobar els esquelets de 32 persones amb el seu aixovar, en gran mesura intacte, sota vuit metres de sediments. Esmentar també que s'hi van trobar una falç de sílex, moles de granit, punxons i restes d'antics fogars. L'excavació va confirmar l'ús d'aquesta cavitat en diferents edats. La part que es veu a la fotografia es va datar per mitjà de C14 amb una antiguitat de 6500 anys, per tant d'era Neolítica. Però no s'acaba aquí l'esplendorós d'aquesta cova. Al sondeig realitzat, varen sorgir diferents materials d'altres èpoques, així com plaquetes d'esquist, dents perforades i ossos polits, però també petxines i fins i tot una perla d'ambre, procedent del mar Bàltic, fet que fa suposar una estructura comercial prou organitzada vers el 1500 a.C., a plena edat del Bronze.

Sortint del museu, amb un parell de llibres més per a la biblioteca megalítica de casa, visitarem el dolmen del Molí del Vent, situat al nord de Bélesta. Em sembla recordar que a aquest es pot arribar quasi fins a ell amb cotxe... no, la Cristina em diu que es pot arribar fins a ell tot conduint! El localitzarem prenent una carretera asfaltada que surt a la dreta de carretera D21, paral·lela a la D17, un xic abans d'aquesta i que en 750 metres ens porta a un camí sorrenc que acaba, després de 140 metres, al reconstruït dolmen.


D'aquest bonic dolmen de corredor sabem que fou descobert per un professor anomenat François Roig l'any 1963, i fou visitat arqueològicament parlant, el 1964 pel mateix François Roig amb companyia del que suposem era arqueòleg Georges Claustres. Ho sento però no sé res més del bon home, el francès no és el meu fort! I per buscar informació d'un personatge, com a mínim has de saber l'idioma.

El que sí sé és que el dolmen estava realment deteriorat, sobretot per l'ús com a pedrera que es va fer del seu túmul ja a època històrica, que s'ha reconstruït conservant les dimensions que es té indicis que tenia... 9 metres de diàmetre. El sepulcre en si consta de dues petites sales, ja que té una avantcambra, en part construïda amb murs de pedra en sec, en part per lloses. No disposem de dimensions reals ni de la cambra ni de la seva avantcambra.

Hem trobat diversos informes d'excavació, on Georges Claustres assegura repetides violacions, sobretot a l'era romana, època de la que s'han trobat petits trossos ceràmics, però també se n'ha extret del seu interior d'era neolítica i també una punta de fletxa de sílex, idèntica a les sorgides als ossaris calcolítics trobats a Corbières. Les restes del túmul també es van excavar, trobant en ell diverses ceràmiques del Calcolític i l'edat del Bronze, juntament amb un ganivet de sílex d'era no especificada.

Per tant, com a poc, podem assegurar l'ús del sepulcre a diverses èpoques humanes, a ordenar: Neolític, Calcolític, Edat del Ferro i era romana.

Esmentar que totes les restes obtingudes a la seva excavació són dipositades al museu-castell de Bélesta.

En marxa de nou, ens dirigim cap a Catalunya, on després d'una llarga tornada i uns dies de caminada pel que avui en dia és França, desitgem arribar a casa, més que res pel sofà, jejeje. Jo, ja em quedaria al bell mig de les muntanyes.


Coordenades:

La Barraca o Mas Llusanes I: UTM(ETRS89): 31T, 459918, 4724625
Lieusanes o Mas Llusanes II: UTM(ETRS89): 31T, 460068, 4724584
Taupels o Colombinos: UTM(ETRS89): 31T, 461641, 4733022
Apostados: UTM(ETRS89): 31T, 460750, 4733035
Rouyre: UTM(ETRS89): 31T, 459681, 4734489
Inscultures de Rouyre: UTM(ETRS89): 31T, 459701, 4734505
Cauna del Moro: UTM(ETRS89): 31T, 458827, 4734576
Gruta del castell de Bélesta: UTM(ETRS89): 31T, 467786, 4729533
Molí del Vent: UTM(ETRS89): 31T, 467732, 4730525

dissabte, 3 d’octubre de 2015

Dolmens als Pyrénées Orientales I

Toca cap de setmana amb els Lara... "Fina, no eres Lara pero entras en el pack!!", amb l'Alberto i la Dominique, i aquest cop també amb en Pere. Anem a la zona del Rosselló, on hi ha una important concentració megalítica.

Realment les dues rutes que vam fer aquest cap de setmana, les va preparar l'amic Manolo, jo anava a l'aventura, i val a dir que amb dues rutes vam veure un bon grapat de megàlits... a la d'avui en veiem un total de 7, tots ells sepulcres, i ben conservats!

Comencem la ruta a Sant Miquel de Llotes, on seguint la carretera D2 i  poc després de la barriada de Les Masus, veiem un rètol a l'esquerra indicant "Dolmen". Nosaltres vam aparcar allà, tot i que es pot arribar en cotxe fins el primer sepulcre: el restauradíssim dolmen de la Creu de la Llosa o Creu de Falibe. Val a dir que gairebé tots els dòlmens que veurem avui han patit una forta restauració.


Els francesos tenen com a costum fer aquest fals túmul tot envoltant el sepulcre, suposo que deu anar millor per aguantar l'estructura de la cambra i el seu corredor, si és que aquest, és encara l'original. Sincerament, el fals túmul, va anar bé, per a veure la impressionant llosa de coberta, que té infinitat de reguerons, creus i cassoletes... a comptar 23 - 27 creus i variants, i entre 130 - 137 cassoletes... compteu-les si voleu... jo no ho vaig fer!


Situat a 467 metres d'alçada, serà per a nosaltres l'eix de la petita caminadeta que farem ara. Del dolmen pròpiament dit, sabem que la cambra fa 2 metres de longitud, per 0.90 metres d'amplada i uns 0.60 metres d'alçada. El modern túmul no sé si està fet tal i com deuria ser dimensionalment l'original, però segons la documentació trobada, aquest tindria un diàmetre d'entre 8 o 9 metres. Sobre d'ell, s'hi han trobat fragments ceràmics que donen un clar de senyal d'anteriors violacions del sepulcre, que per cert, i segons les ceràmiques trobades, fou construït entre el 1500 i el 1400 a.C., quasi a la fi del Bronze mitjà, i va ser reutilitzat vers el 1100 i el 850 a.C., i a l'època romana.

Tot seguint la ruta preparada pel Manolo, anem a visitar el sepulcre del Serrat de Saint Jacques, que es troba tot pujant el turo, per un corriol que surt al costat del de la Creu de la Llosa, amb un pronunciat pendent a estones, són tres minuts a molt estirar. Com es pot veure, també té aquest fals túmul envoltant-lo.


El dolmen de corredor del Serrat de Saint Jacques es troba a una alçada de 538 metres, com ja hem dit abans just al turó del costat del dolmen de Creu de la Llosa. A l'excavació, Pere Ponsich va trobar diversos fragments ceràmics corresponents a l'edat del Bronze. La cambra del megàlit fa uns tres metres de llarg, per 1.80 metres d'amplada a la seva entrada, i 1 metre al fons del sepulctre, fent així que tingui una forma un pèl trapezoïdal. Com es veu a la fotografia, la llosa de coberta està trencada, la part que falta tapant el dolmen és la que es veu estintolada sobre el túmul... la qual cosa em fa pensar si veritablement el túmul en aquest indret està intacte, o bé l'han col·locada a sobre a la reconstrucció del sepulcre.

Tot seguit, desfem el camí fins el dolmen de la Creu de la Llosa i anem al dolmen de Puig del Fornàs o Coll de la Creu de Falibe, tot pujant al turó del davant, per un corriol que el va vorejant i que surt també prop del dolmen de la Creu de la Llosa, tot creuant el camí principal.


Sí, és diferent, bé de fet si et fixes amb les lloses de la cambra es veu ràpid, però és que realment s'assemblen molt aquests tres megàlits, més que res per la restauració efectuada.

El dolmen es troba a 507 metres d'alçada i fou descobert el 1976 per uns caçadors. El mateix any, Henri Baills l'estudià, i també es va protegir oficialment.

El corredor de 4 metres de llarg es troba peculiarment no alineat amb la cambra sepulcral, fent forma de "q". La cambra, de 2 metres de llarg, per 1 metre d'amplada, per cert, està coberta per dues lloses que estan gravades amb diverses cassoletes i creus. Està envoltat per un cromlech d'uns 8 metres de diàmetre.

A l'excavació de la cambra, produïda per Henri Baills, varen sorgir dos fragments de bronze (un anell i un fil), i un parell de fragments ceràmics, un d'ells d'era medieval, fet que assegura la seva reutilització a aquesta època. Pel que fa a restes antropològiques, aparegueren totes en el túmul, el que fa pensar en una espoliació del megàlit. En el túmul també aparegueren diverses restes ceràmiques del Bronze Mig - Final (vers el 1200 - 1000 a.C.). Per això es creu que fou construït cap aquesta última edat, i que fou reutilitzat a l'època medieval.

Baixem del turó i tornem al cotxe per apropar-nos al dolmen Mas Peyrot I o Masos I, també conegut, en menys mesura com a Canalettes. Que no us penseu que va ser fàcil d'arribar-hi, ni de trobar-lo... el camí que agafem al principi sembla còmode, però al final hi ha un punt que has de canviar de muntanya... així, tal i com sona, i clar té un fort pendent, tant de baixada com de pujada... i després cerca el dolmen, perquè el caminet existent no t'hi porta. El trobarem al cim del turó, sense camí definit, potser un pèl desbrossat, però bé, et quedes tot esgarrapat per les plantes.


Les dimensions del Mas Peyrot I són difícils de determinar donat el seu estat ruïnós, però es pot estimar una alçada màxima de 1.23 metres, una longitud de 2.15 metres i una amplada de poc més d'1 metre.

Fou descobert per Pierre Ponsich el 26 de Novembre del 1959 i ell mateix el va fer inscriure a la llista de monuments històrics francesos.

Seguim caminant pel cim de la muntanya, direcció oest, fins a trobar les restes del megàlit de Mas Payrot II o Els Massos II, que, com es veu a la foto, ha estat reutilitzat com a punt de tir per als caçadors.


La primera cita d'aquest dolmen va ser feta per Jean Abélanet el 1966. De l'esquema de lloses del llibre d'aquest autor, podem determinar unes dimensions màximes aproximades de la cambra de 1,90 metres de llarg, 1,10 d'amplada i 0,83 d'alçada visible.

Baixem del turó, pel costat oposat de la muntanya... recomano no fer-ho, sí, al final surts a un camí ample i en molt bon estat (i, si és època, amb les butxaques plenes de castanyes), però el corriol fins al camí és complicadet, complicadet. Bé, de fet, que cadascú faci el que vulgui, perquè la baixada del turó per on vam pujar, deu ser complicada també, però més curta seguríssim.

Un cop a espai més planer, encaminem cap al cotxe i, prenent-lo, anem a visitar el sepulcre de Mouillières, també conegut com a Camp Gran I. Els vestigis d'un antic sepulcre al vell cim d'un turó... com gairebé tots, al qual jo vaig tirar camp a través amb en Pere, i en arribar al sepulcre, ens vam trobar un corriolet ben definit, per on pujaven els nostres companys de ruta. Però bé, com diuen en espanyol... a lo hecho pecho!


Del megàlit de les Mouillières, no he trobat gaire cosa, només que faria unes dimensions d'1 metre per uns 80 centímetres. Com es pot veure, està molt malmès, restant en peu dues lloses laterals i la de capçalera.

Seguint l'itinerari marcat, anem a visitar l'últim sepulcre del dia, el dolmen del Coll de la Llosa, deixant el cotxe aparcat, al més o menys proper camí i agafant un preciós, i definit senderó que surt des d'aquest, crec recordar que estava senyalitzat. Hi arribes en uns deu minuts.


Aquest sepulcre de corredor, clarament restaurat en el mateix estil que els primers del dia, té una cambra trapezoïdal de 1.80 metres de longitud, per una amplada variable entre 1.00 i 1.30 metres. Pel que fa a l'alçada, no arriba a 1.50 metres. Es troba envoltat per un túmul de 10 metres de diàmetre. 


A més de tenir un nom semblant al del primer megàlit del dia, també té una coberta plena de gravats, principalment cassoletes i creus.

Fou estudiat per Eugène Devaux l'any 1936. Més tard, el citen en els seus escrits, Pere Ponsich i Maurice Iché, Lluís Pericot i Jean Abélanet.

Bé, com ja he dit abans, aquest és l'últim d'avui, tornem al cotxe i anem cap a la casa que havíem llogat per aquell cap de setmana, amb parada prèvia al supermercat... dutxa, sopar i dormir, que demà ens esperen més antics monuments.

P.D. Gracias Carlos por tu ayuda con el francés (merci sogre!)


Coordenades:

Creu de la Llosa o creu de Falibe: UTM(ETRS89): 31T, 470777, 4720263
Serrat de Saint Jacques: UTM(ETRS89): 31T, 470990, 4720343
Fornàs o Coll de la Creu de Falibe: UTM(ETRS89): 31T, 470520, 4720017
Mas Payrot I, Masos I o Canalettes: UTM(ETRS89): 31T, 470475, 4721185
Mas Payrot II o Masos II: UTM(ETRS89): 31T, 470371, 4721217
Mouillères o Camp Gran I: UTM(ETRS89): 31T, 468141, 4721189
Coll de la Llosa: UTM(ETRS89): 31T, 467680, 4719859