Traductor

diumenge, 30 d’agost de 2015

Dolmen, menhir, hàbitat i Inscultures a Eyne II

Per començar a explicar la ruta d'aquest dia, ens hem de posar en situació...

Dia següent de la ruta dels dòlmens d'Orèn, el mas rural on érem començava els esmorzars bastant tard i a més teníem les cames que ens feien mig figa per la pujadeta a la collada d'Orèn, tot just acabar el relax de les vacances, on s'ha de dir que a Bretagne, hem vist molts monuments prehistòrics, però de caminar ben poc, i la setmaneta a L'Estartit va ser de relax total. Amb aquestes perspectives, vam decidir anar a un lloc assequible i a ser possible més planer.

Així ho vam fer, posant rumb a Eyne, Alta Cerdanya, on s'hi troben diverses coses, caminant ben poc i les pujades no tenen una gran inclinació.

Però de camí, tot anant per la N-260, ens desviem per la GIV-4032, direcció Olopte. Als pocs metres d'agafar la GIV-4032, aturem el cotxe, al voral esquerre de la carretera. Ens posem a caminar, tot pujant un petit turó, que queda al vèrtex de la nacional i la carretera d'Olopte. Allà trobarem el menhir d'Isòvol.


Per la part del darrere, té un cimentat amb un tub, que suposem fa un temps aguantava el pal de la bandera, que ara es troba uns metres a la dreta darrere meu.

El roc es troba a una alçada de 1080 metres i sembla que estés presidint quelcom, ja que segons A. Mañé, Ll. Vidal i C. Vila hi ha restes de quatre túmuls, que jo no vaig trobar... ja sé perquè, són una vintena de metres cap l'Oest.

Bé, al tema. El menhir fa 1.10 metres d'alçada, per 0.60 metres d'amplada i 0.30 metres de gruix. Com tots els menhirs, és difícil de datar, com no sigui que l'excavin i trobin quelcom, és ben bé impossible. Només sabem que és prehistòric, del Neolític o del Calcolític.

Tornem al cotxe i continuem el nostre camí cap a Eyne, amb un suposat menhir ja visitat.

Arribem a la carretera d'Eyne, on farem un tros d'una ruta que vam fer fa temps, aquella del dolmen de Pasquerets: Menhir a Llívia, i dolmen i menhir a Eyne / Eina , és la mateixa ruta, però ara començarem per baix, tot anant per la D29, agafarem a peu un corriol indicant el menhir a l'esquerra, fins a una desviació que indica el menhir a pocs metres i, si seguim rectes, a les inscultures del Pla del Bac.


Aquest és el menhir de Moulin de Eyne, realment és antropomorf, però les arestes tenen pinta que arriben a tallar! Es troba a 1560 metres del nivell del mar i en la seva excavació i reaixecament, per part del GRAHC, es van localitzar restes ceràmiques d'època prehistòrica. Té una alçada de 2.45 metres, una amplada de 0.90 metres i un gruix de 0.55 metres.

Tornem al caminoi i girem a l'esquerra disposats a veure les inscultures. Caminarem uns 800 metres, fins a trobar a l'esquerra del camí, prou ben senyalitzat el roc amb els gravats del Pla del Bac. També s'hi senyalitza un hàbitat.


He posat aquesta foto perquè així no hi ha problemes d'on són... sóc mirant la gran quantitat de cassoletes existents. Jo no les vaig comptar, però Mañé, Vidal i Vila, en compten 43 i 2 reguerons. Pel tipus d'inscultures, podem datar els gravats al Neolític mig, vora el 3500 - 3000 a.C.

Un cop vist l'interessant roc, agafem el camí engespat del costat i ens arribem, en pocs minuts, a l'hàbitat del Pla del Bac.


Sabem que aquest espai fou utilitzat des del Neolític fins a l'edat del Bronze, segons les restes trobades a la seva excavació, on per cert també es va trobar una gran foguera.

Ressaltem la petita cova que hi ha en la zona habitada, de la que no es creu que fos l'aixopluc de la tribu, aquesta funció la faria una balma que hi ha uns 120 metres al Nord-Est. Nosaltres però no la vam visitar.


D'aquí, tornem enrere fins la D29, agafem el cotxe i tirem avall per on hem arribat abans. Avancem... no gaire, potser no vam fer ni un quilòmetre, fins a trobar un camí que surt a la dreta en fort pendent, amb un cartell ben gran. Nosaltres vam ficar el cotxe aquí, però millor no fer-ho, a no ser que portis un 4x4, o un cotxe alt i potent.

Deixant el cotxe en el replà que hi ha tot just acabar la baixada, ens posem a caminar pel maco, però enfangat a trossos, camí, travessant el riu d'Eina. En aquest trajecte seguirem parts del que era una antiga calçada romana i travessarem un parell de ponts amb vestigis romans. De fet, el primer dels ponts que trobem està marcat com a pont megalític, però sembla ser que és del tot romà, ja que és dins del traçat de la via romana.

Al poc de sortir de la protecció dels arbres, el camí fa una corba d'uns 90º a la dreta, i en el seu vèrtex surt un altre caminoi, molt menys trepitjat i amb una creu groga. En aquesta posició, al bosc que et queda a l'espatlla esquerra, hi ha un megàlit... la Cista de la Roca Flàvia. Però nosaltres, després d'un parell d'enrampades amb els fils elèctrics, el deixem estar.

Tornem a la corba amb el camí al vèrtex i seguim pujant pel camí trepitjat (aquest és el que porta al dolmen de Pasquerets). Al poc de pujar, veurem un petit bosc.


He posat la foto aquesta per aclarir com trobar la petita cista de Moulin de Eyne.

Quan veiem els dos pals a les vores del camí (el de l'esquerra, marca per un costat, ruta per bici, i per l'altre camí de "Santiago"), mirem endavant, i al costat del primer arbre de la dreta, trobarem, passant un filat sense corrent ni punxes, un accés amb fort pendent al camp de la dreta. Un cop allà, veurem un turonet vers el sud-oest, on tornarem a creuar un filat del mateix estil. La cista de Moulin de Eyne es troba al vessant Sud d'aquest petit turó.


La petita cista megalítica es troba inclinada cap al seu costat esquerre fruit del pendent que hi ha vers el riu d'Eina.

El túmul és prou visible, d'uns 8 metres, en el que asseguren restes de cromlech. Pel que fa al sepulcre pròpiament dit, té una llargada de 1 metre una amplada de 0.75 metres i una alçada conservada de 0.80 (a mi no em va semblar tant alt). Mañé i companyia el daten al Calcolític, entre el 2000 i el 1800 a.C.

De materials arqueològics recuperats, destaquen: Diverses restes ceràmiques i una dena de collaret de pedra.


Coordenades:

Menhir d'Isòvol: UTM(ETRS89): 31T, 403433, 4693219
Menhir de Moulin de Eyne: UTM(ETRS89): 31T, 423631, 4703189
Cassoletes del Pla del Bac: UTM(ETRS89): 31T, 423748, 4702687
Hàbitat del Pla del Bac: UTM(ETRS89): 31T, 423857, 4702727
Moulin de Eyne: UTM(ETRS89): 31T, 423579, 4703888

dissabte, 29 d’agost de 2015

Dòlmens i cova a Prullans

Primera excursió decent que fem per la terra després de vacances. Aquest cop ens anem cap la Cerdanya, al municipi de Prullans. Maco i tranquil poble, amb una cosa que crida molt l'atenció, com a poc a mi... la quantitat d'aigua que hi ha. Tot són rierols i fonts, i d'aquelles que sempre ragen, no de les de polsador. Per cert, cada una que tastes et sembla que és més bona... i més després de fer 15.2 quilòmetres.

Sortim de Prullans del costat del local social, on veurem indicadors cap a la cova d'Anes. Pugem per un estret corriol, esquivant esbarzers i ortigues i amb un considerable pendent, que va vorejant unes cases xules (com gairebé totes les de Prullans). Aquest senderó és també una riera, sovint seca, però us podeu trobar amb un xic d'aigua. Petarem a un altre corriol, un xic més ample però molt més planer, en aquest girarem a la dreta i seguirem tot rectes fins a trobar un camí molt més gran, en el que seguirem en el mateix sentit que veniem, fent una petita pujada. El seguirem fins a trobar-nos amb un camí que creua, aquí podeu escollir, tot anant per les dues direccions acabes a la cova d'Anes. Jo recomano seguir tot recte, l'altre fa baixada, i per experiència si ja ets a dalt, millor que segueixis a dalt. Seguirem fins una cruïlla; si anem rectes, arribarem a la casa d'Anes, i si girem a la dreta, seguint les indicacions que hi ha, anirem a la Cova d'Anes. A aquest camí, a la primera corba a l'esquera, surt un maco sender de gespa, que seguirem tot tirant sempre cap a l'Oest, baixant uns cent metres, fins que ens trobem sobre d'una gran llosa... aquesta llosa és la coberta de l'entrada a la cova. Vorejem per la dreta per un senderó que hi ha i baixem un xic tornant cap a l'esquerra. Allà entre arbres, i a 1285 metres d'altitud, surt el corriol que en escassos metres duu a la cova.

Aishhh!!! No vam fer cap foto de l'entrada!! Totes són de dins de la immensa cavitat.


La qualitat d'imatge de les fotografies no és que diguem brutal, però tenint en compte que és una compacta, la Cris va fer molt bona feina (el meu pols és patètic). La primera foto és de la sala que hi ha just entrar, només era l'entrada a la cova i a mi ja em semblava prou espectacular. Fa uns 20 metres de llarg per uns 8 d'amplada i una alçada màxima de 5 metres. Al seu sostre hi ha un forat que surt a l'exterior, que antigament deuria ser la sortida de fums de la foguera.

Seguim per l'ample corredor, vers l'interior de la cova, veient formidables formacions rocoses, creades amb el pas del temps.


Tot i això, cal esmentar la denúncia de diverses associacions, ajuntaments, etc. sobre el maltractament que ha rebut en els últims anys (aquestes coses no les entendré mai, què hi guanyes pintant, guixant i trencant la cova?).


La cavitat fa 335 metres de llargada, tot i que em sembla recordar que al plafó d'allà posa 310. I és apta per a tots els públics, mentre portis frontal o llanterna.

Pel que fa a la Prehistòria, la cova fou ocupada vers el Neolític, el Bronze antic i el Bronze mitjà. Això ho sabem per les restes trobades en la seva excavació, tals com: una sitja plena de cereal, una fulla de sílex, una destral de pedra polida, dues volanderes d'un molí manual, percutors i peces ceràmiques de diverses formes.

També se li suposa un cert àmbit funerari, ja que entre diverses restes de diferents animals, com la hiena, el porc senglar o el cèrvol, es va localitzar un crani humà d'una dona, cosa que ens fa assegurar el seu ús com a sepultura. Posteriorment, en època medieval, es torna a reutilitzar, aquest cop com a hàbitat, també segons indiquen les restes trobades.

Suposem que aquesta zona va ser habitada quasi constantment en el pas del temps, ja que a més de les evidències que s'han trobat a la cova i el fet que hi hagi dos dòlmens bastant a prop, cal sumar una altra cova a la mateixa muntanya. A l'anomenada cova de la Mariana, ubicada a 1260 metres d'altitud, s'hi va trobar de nou diferent material prehistòric més modern, però no s'ha pogut datar amb exactitud la seva utilitat. No cal que la busqueu, l'entrada a la cova és tancada per quantitat de matolls.

La donem per visitada i tornem al camí d'abans, que agafem cap a l'esquerra fins la cruïlla, on girem a la dreta direcció la casa d'Anes. El seguim tot recte, deixant a un centenar de metres a la dreta, l'antiga ermita romànica de Sant Mamet (la foto és de tornada).


Travessem la casa tot seguint rectes pel camí, que no deixarem fins al final, on toparem amb la tanca del mas de ca n'Orèn. Curiosament, vam parlar amb l'amo i ens va dir que el segon sepulcre no el trobaríem... no sabia amb qui parlava aquest!! Aquí, agafem un ample corriol que surt al costat dret de la tanca tal i com arribem, passant entre mig de les vaques que pasturen, i el seguim, deixant a la dreta una petita bassa. Al poc, veurem un sender senyalitzat a la nostra esquerra, que dóna accés a la part alta de la muntanya amb una llarga i pronunciada, a trossos, pujada (hi ha dues basses, el corriol es troba entre la més gran i la petita).

Anem fent camí, travessant una tanca de filferro, i al poc ens endinsem en un bosc de pins. Al poc de caminar-hi, per fi a l'ombra, trobem una fita de pedres amb un caminoi que surt a la dreta, en direcció Nord. L'agafem fins a trobar de nou, el filat, el travessem i, a no gaires metres d'aquest, trobarem el dolmen de Ca n'Orèn I o La Roca Cobertorrassa.


El túmul del megàlit és molt visible i farà uns 10 metres de diàmetre. En quant al dolmen en si, es tracta d'una cambra pirinenca que disposa d'una longitud de 1.75 metres; 1.40 i 1.75 metres d'amplada, a l'entrada i a la capçalera, respectivament, donant-li una forma trapezoïdal; i una alçada de 1.30 metres.

El material arqueològic que s'hi va trobar és ampli i molt interessant (avui en dia es troba al Museu Arqueològic de Catalunya a Barcelona). Tot i ser descobert i saquejat el 1915 pel Centre Excursionista de Catalunya, l'any 1920, Josep Colominas va garbellar les terres extretes anys abans del sepulcre. Sumant les dues actuacions, es documenten les següents troballes: Restes ceràmiques diverses, una punta de sageta de sílex, diverses denes de collaret, dos botons d'os, dues destrals de pedra polimentada i les restes d'entre set i nou cossos, un d'ells un infant, i un altre amb trepanació cranial, que segons els experts es produí després de la mort de l'individu. Datem el sepulcre cap a finals del Calcolític, vers l'any 2000 - 1700 a.C.

Continuem la ruta tornant al camí principal, i seguim l'ascens uns 350 metres més, on veurem a la dreta un corriolet entre dos pins, on nosaltres vam posar una fita de pedres. Ara ve el complicadet, no hi ha un camí definit per arribar al sepulcre. Anem caminant vers el nord-oest fins a trobar de nou el filat, la cista de Ca n'Orèn II o Sepulcre de la Collada d'Orèn, es troba a dos metres a la dreta del filat i a 390 metres del megàlit de Ca n'Orèn I. Aquesta última dada és molt factible si vas amb GPS, i no tens les coordenades, i si no és qüestió d'anar provant, mentre puges la muntanya seguint el filat.


El sepulcre de la Collada d'Orèn o Ca n'Orèn II és d'estil diferent al company I, aquest cop es tracta d'una cista megalítica, no gaire ben conservada, per cert. Només en resta molt clarament la paret Est, i força feta pols la paret Oest, bastant vençuda per la força de la gravetat i la terra, juntament amb els arbres i plantes de la natura. El bon pagès del mas de Ca n'Orèn ens va comentar que fa no gaire temps es va fer una expedició amb l'objectiu de netejar-lo de plantes, que ja el cobrien, i habilitar un caminoi... de camí no en queda res, però sí que està prou net.

Té unes dimensions de 2.10 metres de llarg, que per ser una cista déu n'hi do, una amplada màxima conservada de 1.20 metres i una alçada d'1 metre. Jo, la veritat, és que no m'hi vaig fixar gaire, però en Mañé assegura un túmul circular de 8 metres de diàmetre de pedruscall.

El tema de l'excavació arqueològica és més aviat frustrant, ja que quan el va excavar Josep Colominas, no hi va trobar res. Per últim, dir que pel tipus constructiu, el col·loquem en el temps en una època un xic anterior, el Calcolític inicial, entre el 2200 - 2000 a.C.

Ara sí que ja tornem a Prullans, desfent el camí que hem seguit amb anterioritat, excepte en el tros final, on no baixem pel corriol costerut del principi de la ruta i seguim rectes, fent la volta a la part superior del poble. Quan el corriol es transforma en un carrer amb les típiques cases xules a banda i banda, trobarem una font a mà dreta, d'estil diguem-ne "cutre", però l'aigua és boníssima!!! Recomano omplir els dipòsits d'aigua! I si seguim baixant, arribarem a tocar de la font Fresca, on també recomano, com a poc tastar-la... és fresca de veritat. Sabem de l'existència d'una altra font, que pel que ens han dit és espectacular, que es troba a cinc minuts per la zona de la primera font (no recordem el nom exacte, però ens sembla que és la font Subirana). No hi vam anar, que ja estàvem cansats, però si a algú li queden forces, el convido a anar-hi.

Prenem una cervesa, de mig litre, al local social i anem a l'allotjament que havíem reservat, amb l'última caixa regal que ens quedava de les que ens havien regalat.


Coordenades:

Cova d'Anes: UTM(ETRS89): 31T, 397871, 4692851
Ca n'Orèn I o La Roca Cobertorrassa: UTM(ETRS89): 31T, 396089, 4694642
Ca n'Orèn II o Sepulcre de la Collada d'Orèn: UTM(ETRS89): 31T, 395832, 4694935

dimarts, 18 d’agost de 2015

Dolmen a Sant Climent de Peralta

Per acabar les vacances, passem uns dies a L'Estartit. Com el temps no acaba d'acompanyar per anar a la platja, ens dediquem a fer turisme pels macos pobles de la zona, com Palau-Sator, Peratallada, Pals, etc. Prop d'ells, hi ha un dolmen força destrossat pel que hem passat diverses vegades i no ens hem decidit mai a visitar... potser pel seu estat ruinós?

Per arribar-hi, és millor fer-ho des de La Bisbal d'Empordà, on hem de prendre la C-66 cap a Palafrugell. Un cop passat el trencall cap a Sant Climent de Peralta, agafem la segona pista a la dreta, que s'enfila cap a Les Gavarres, última pista abans d'un club. Pugem pel camí fins trobar un eixamplament a ambdues bandes, poc abans de que una línia elèctrica el travessi per sobre. Aparquem aquí i desfem un tros del camí, uns 100 metres, buscant un corriol desdibuixat a la nostra esquerra. Sincerament, ens pot semblar que qualsevol és un corriol, així que hem d'estar atents per agafar-ne el correcte o us deixareu la pell de les cames entre les bardisses i arbusts! Una vegada trobat el corriol, el seguim uns 30-50 metres fins passar una fita de pedres que marca el sepulcre dels Revolts de Torrent.

Segons Josep Tarrús i els posteriors estudiosos del sepulcre, es tracta d'una possible galeria catalana en V, possible ja que és difícil determinar amb exactitud la seva topologia donades les poques restes que se'n conserven. Només queden tres lloses en peu, dues de la cambra a la seva posició original (la llosa de capçalera i una lateral) a més d'una altra del corredor. aquests ortostrats determinen unes dimensions aproximades de 3,70 metres de longitud, per 1, 50 d'amplada i tan sols 0,40 d'alçada. Igual que al veí dolmen del Cementiri dels Moros de Torrent, sembla existir una disposició de lloses radials al voltant de la galeria, 13 segons Tarrús (1990) i una més segons la memòria de prospecció de Josep Oriol Font i Cot (2004).

Com es pot veure a la foto, s'ha conservat mitjanament la part esquerra del sepulcre, mentre que queden restes disperses i minses de la part dreta. Addicionalment, s'observa un parell de lloses més grans prop de la cambra, presumiblement pertanyents a la tomba.

Va ser descobert el 1985 i, pel tipus constructiu, pot datar-se dins del Neolític final 2700 - 2200 a.C. No ha estat mai objecte d'excavació, pel que no es disposa de troballes del megàlit.
Coordenades:
Revolts de Torrent: UTM (ETRS89): 31T, 508984, 4643867

dijous, 6 d’agost de 2015

Megàlits als departaments de Ille et Vilaine i Mor-Bihan VII

Penúltim dia de vacances megalítiques, de fet, ja fa un parell de dies que anem tornant de la part més allunyada de Bretanya... però avui és l'últim dia que veurem dòlmens. I per acabar, res millor que visitar el dolmen més gran i majestuós que he vist mai... la Roche aux Fées, que vol dir la roca de les fades, situat al terme municipal d'Essé.


La gran galeria coberta de la Roche aux Fées està considerada com la més llarga d'Europa, fent un total 19.50 metres de llarg, té una amplada vora els 6 metres, i una alçada interior de la cambra que ronda els 2 metres. Consta d'uns 40 rocs amb un pes variable entre 5 i 45 tones, que són les parets i sostre de l'antiga galeria... aquesta està dividida en tres grans sales i una altra porticada al seu inici. El més curios és que per la tipologia de les roques, aquestes van ser transportades des de 4 quilòmetres, d'un lloc conegut com el monticle de Piqueliers, al bosc de Theil... quina feinada!

Inserirem un imatge extreta de la wikipedia, d'un estudi sobre el megàlit, on podrem veure totes les lloses i la seva funció. Esmentar que la posició del megàlit no és fortuïta, ja que durant el solstici d'hivern, el sol entra pel pòrtic d'entrada a la gran cambra, arribant la llum a la paret més posterior del megàlit.



A la imatge, es veu el suport "A", desplaçat fora del gran sepulcre, que és on realment es troba a dia d'avui, i s'identifica com a lloc "A'" on aniria realment. La resta de les lloses són col·locades al lloc on ho serien quan la gran tomba fou erigida, vers el Neolític final, entre el 3000 - 2500 a.C. Tot i això, de restes no se'n documenta cap, sincerament, no crec que hi trobessin res, ja que... i això sí que es documenta, fou buidat ja a època romana, com constaten els fragments ceràmics trobats a la seva excavació.

Quan acabem amb l'immens i preciós sepulcre, anem a Saint Just, també al departament d'Ille et Vilaine, a visitar els alineaments de Grée de Cojoux o du Moulin. Certament, és com una gran zona per on passejant pels camins definits, vas veient tot de rocs alineats, alguns erigits com a menhirs, altres com a simples rocs, i entre ells algun sepulcre. Realment podria ser un sol alineament... no sé, és una cosa rara.

A poca distància de començar és ple de dòlmens, que nosaltres per desconeixença no vam visitar. Aishh!! Els teníem a tocar!

Comencem pel primer que veiem tot seguint el camí marcat a partir de l'aparcament, l'alineament de Grée de Cojoux C o du Moulin.


Alineament de rocs no fal·liformes de 14 grans rocs, la majoria de quars blanc, que té una llargada de 120 metres, i amb la curiositat que al vell mig d'ell hi ha dos petits cofres, coneguts com els Coffres funéraires du Moulin. A la fotografia surten els dos, no vaig voler creuar el petit filat que hi ha definint el camí... i tampoc no sabia que n'hi havien dos.


Tal i com veiem a la fotografia, just davant del gran roc blanquinós, que és la coberta d'un dels cofres, veiem una altra llosa, una mica més marronosa, aquesta és la paret nord de l'altre cofre... si ens hi apropem, es veuen perfectament els dos sepulcres, que daten de l'edat del Bronze i conserven encara restes de l'antic petit túmul. Es creu que es van construir aprofitant un menhir caigut o un roc erigit a l'era original de l'alineament.

Just al davant seu, a la nostra esquena, hi ha l'alineament més maco de tots els que vam veure... no sé el temps que aguantaran dempeus els menhirs... quan hi vam anar, hi havia un adolescent intentant tirar-ne un a terra, animat i recolzat per tota la família... prou penós.



Es tracta de l'alineament de Grée de Cojoux B o du Moulin, un conjunt d'11 treballadíssims menhirs de diferents colors, que ocupen una línia de 65 metres. El més alt de tots ells, a la part de mig-darrere de la fotografia, amida 4.10 metres d'alçada.

Seguim el camí tot arribant-nos a una bifurcació a la esquerra, l'agafem i passem pel davant de l'alineament de Grée de Cojoux A o du Moulin, que ens quedarà a l'esquerra del camí, i a la dreta veurem amb certa dificultat, l'alineament de Petites Roches Piquées. Comencem per les restes de l'alineament "A".



Que és el que em desquadra la teoria de que fos un sol alineament, ja que va de sud a nord, o inversa, i la resta va d'oest a est o inversa. Però segons hem pogut saber, es valora l'alternativa de que totes les línies tinguessin el mateix punt d'inicial, on per cert, es va localitzar una gran urna amb les restes d'un individu. Aquest fet, que juntament amb altres evidències i les datacions d'aquestes, ens permet marcar cronològicament l'ús d'aquesta obra d'art vers el 4000 i el 2000 a.C.

Tot creuant el camí, veiem el que queda de l'alineament de Petites Roches Piquées, que realment no he trobat gaire informació d'ell. Però bé que està marcat, com a alineament.




La veritat, no sé perquè hi ha tan poca informació de l'alineament, ja que és més aviat gran; em suposo que deu ser per l'estat al què es troba... almenys el que jo vaig veure. Aquest monument prehistòric té, o "tenia", més de 300 menhirs d'esquist, en un filera que s'allarga 210 metres, d'est a oest, on segons es diu, a part dels grans rocs, hi havia diverses tombes. Es documenta la seva semidesaparició, culpant als conreus.

Tornem al cotxe tot parant al voral de la carretera que surt a l'esquerra de Saint Just conforme mirem el plànol i acaba a la D67. El dolmen de la Rocher de Tréal o Grotte aux Fées, que jo el veig com a una Roche aux Fées en petit, es troba, si no recordo malament, tot pujant per un inclinat i senyalitzat senderó, que acaba a un bonic bosc, amb el sepulcre justa abans d'aquest.

Per cert, a poc de fer cim del turó i trobar-nos el sepulcre, vam deixar unes formacions rocoses a la dreta, que em van semblar prou peculiars.


Aquest és el dolmen de Rocher de Tréal o la Grotte aux Fées, un curiós megàlit amb entrada lateral al que seria una galeria coberta de 15.50 metres de llarg, per 1.20 metres d'ample, que fa la impressió que ha estat restaurada no fa gaire. La paret de més al nord té 13 rocs conservats que aguanten la coberta, la paret de més al sud però, només en conserva 11, els mateixos que la coberta. Aquest sepulcre seria completat molt possiblement amb un túmul de terra.

D'aquest, també em sembla factible posar una fotografia que vaig fer al malmès plafó informatiu.


Inserim una fotografia del petit corredor d'accés al llarg sepulcre, que en el seu temps seria cobert per una llosa.


Aquesta és l'entrada del dolmen, col·locada a 90 graus i gairebé a l'inici de la llarga galeria.


La galeria coberta de Rocher de Tréal era enllosada, fet que va ajudar a la conservació d'algunes restes, mitjantçant les quals, s'estima un antiguitat del sepulcre de 5000 - 4500 anys, a plena era neolítica. A l'interior, s'hi van trobar ceràmica, puntes de fletxa de sílex, penjolls de pedra i cristall de roca.

Pel que se sap, l'aflorament rocós principal, per a fer aquesta construcció és a uns centenars de metres.

D'altra banda, el descobriment d'un pou proper a aquest dolmen va contrastar que aquestes terres ja eren habitades com a mínim des del 3500 a.C., ja que es va trobar diversa ceràmica i sílex datat d'aquesta època. Per tant, s'assegura que al quart mil·leni a.C. aquí ja hi vivia gent.

Els afloraments rocosos que deia abans, que eren tot pujant a la dreta... doncs resulta que és un lloc conegut com a Poundingue Monfort, una petita tartera utilitzada per a la construcció dels sepulcres de la zona.

Continuem amb el megalitisme i ens dirigim a la comuna de Monteneuf, on visitarem la galeria coberta de la Loge Morinais, tot anat per un corriol desdibuixat, per un bonic i atapeït bosc.


De nou, es tracta d'una galeria coberta, molt malmesa pels pas dels anys, amb una longitud total de 13.50 metres i una amplada que va oscil·lant entre 1.50 i 2.00 metres, feta amb pissarra local... potser li caldria una certa restauració.

No hem trobat informació de l'excavació arqueològica, si és que n'ha rebut alguna.

Sense sortir de la comuna visitarem, per mi, un dels llocs més macos que he vist mai, megalíticament parlant, el conjunt de menhirs de Monteneuf. Un espectacular camp de menhirs de més de 6 hectàrees, amb uns 400 blocs d'esquist. Aquest gran descobriment va tenir lloc a finals dels anys 70 a causa d'un incendi a la zona i el senyor Yannick Lecerf la va excavar l'any 1989.


Aquesta foto està un pèl cremada, el sol ja era bastant baix, i era difícil... però cremat a banda, la fotografia és impressionant. La gran concentració de menhirs és un xic ordenada, amb diversos alineaments que van de nord a sud i d'est a oest, que a dia d'avui es poden veure gràcies al re-aixecament fet per Yannick, ja que el grans rocs van ser abatuts, segons es creu, a l'Alta Edat Mitjana o cap a l'any 1000 de la nostra era, quan encara es denunciava i destrossava qualsevol tipus de "culte pagà".


A dia d'avui, en alguns trossos, sí que hi havia definit un antic alineament, de diverses mides, però en altres era una anarquia posicional i semblava que sorgissin de terra sense cap finalitat. Recomano anar a visitar-lo sense cap tipus de presa.

Les escasses restes trobades a aquest monument apunten a una utilització des de la fi del Neolític vers l'Edat del Bronze, entre el 3000 i el 1800 a.C.

I ja per acabar ens dirigim a visitar el proper i bonic sepulcre de Bordoués, també anomenat Grée-Basse.


La galeria coberta de Bordoués es troba al vell mig d'un preciós bosc... però no és gens difícil d'arribar-hi, el camí està senyalitzat. Aquest tros de sepulcre amida 8 metres de llarg, per una amplada de 1.50 metres, que només conserva 1 roc de coberta. Part del sòl d'aquesta cambra està cobert amb un paviment prou gruixut. D'altra banda, té un petit corredor aporticat d'entrada, de només tres lloses com es pot veure a la part inferior de la fotografia.

S'excavà l'any 1976, on es va trobar divers material prehistòric, entre el que destaquen 5 destrals de pedra polida. Té tota la pinta d'una tomba col·lectiva de l'era neolítica.

Bé, per avui ja n'hi ha prou, anem a descansar, que demà ens esperen un munt de quilòmetres, que ja tornem a casa... i jo particularment quan sóc fora un temps, vaig desitjant sentir enraonar català.


Coordenades:

La Roche aux Fées: UTM(ETRS89): 30T, 619128, 5310475
Grée de Cojoux C o du Moulin: UTM(ETRS89): 30T, 577002, 5290676
Coffres funéraires du Moulin: UTM(ETRS89): 30T, 576900, 5290689
Grée de Cojoux B o du Moulin: UTM(ETRS89): 30T, 576907, 5290658
Grée de Cojoux A o du Moulin: UTM(ETRS89): 30T, 576763, 5290652
Petites Roches Piquées: UTM(ETRS89): 30T, 576734, 5290648
Rocher de Tréal o Grotte aux Fées: UTM(ETRS89): 30T, 574493, 5291802
La Logue Morinais: UTM(ETRS89): 30T, 560142, 5304153
Alineaments de Monteneuf: UTM(ETRS89): 30T, 560915, 5303536
Bordoués: UTM(ETRS89):30T, 561712, 5302854

dimecres, 5 d’agost de 2015

Megàlits al departament Mor-Bihan VI

Dia de camí, ja pensant en la tornada, prenem direcció a Ille et Vilaine creuant tot Mor-Bihan des de Finistère, però no ens perdonaríem pas, el perdre'ns els megàlits que hi ha de camí, així doncs, preparem la ruta per veure el màxim (per veure'ls tots, necessitaríem viure anys allà) de dòlmens, alineaments, menhirs, cromlechs i tot el que sigui prehistòric.

La primera aturada la fem ja a terreny de Mor-Bihan, a la comuna de Kervignac. Anem a visitar el sepulcre de Des Trois Pierres, fantàstic megàlit amb una atípica llosa al vell mig del que seria l'accés a la cambra. Potser al seu temps, fou un sepulcre amb forma de "P".


Situat en un bosc, molt proper a la D765, entre Hennebont i Brandérion. La cambra del megàlit té uns 2 metres d'alçada, per una amplada de 1.90 metres i una llargada de 1.20 metres. Pel que he trobat, es creu que era un dolmen de corredor amb cambra sepucral circular. A la informació a la que hem pogut accedir, no consta cap tipus d'excavació.

Seguim a Mor-Bihan, més concretament a la comuna de Languidic, on tot passejant per un bosc, amb els arbres quasi en línia i net de sotabosc veurem l'alineament de Grand-Resto o Kersolan, o també és conegut com els Soldats de Saint Cornely. Però de fet, només veurem una part del magnífic alineament, gran part d'ell, és a zones privades, a les que no es pot entrar.


L'alineament que mesura de 600 a 700 metres, per una amplada màxima de 120 metres, té tres fileres de menhirs, amb 141 rocs d'alçades variables. La filera de més al nord, encara té en peu 29 menhirs, la central en té 69, i la de més al sud en té 43.
Es creu que aquest alineament són les restes d'un molt més gran que va ser erigit cap el 3300 a.C., segons datacions de C14 d'un fogar del costat d'uns dels menhirs.

Caminant per l'alineament, ens dirigim cap a les dues tombes o cofres del mateix nom, que hi ha la seva fi. Quan vam arribar on més o menys sabíem que eren, tot seguint l'alineament, ens trobem que estaven preparant una macrofesta, coneguda com "Fete des Menhirs"... aquí hi ha molta gent que no sap que és un dolmen, i allà fan una festa popular... sense comentaris. Es pot veure a la primera fotografia tots els tancats de fusta que estaven muntant per a la gran festa. Totes dues tombes quedaven dins d'aquest tancat principal. La més visible, la de Kersolan I.


La de Kersolan II no la veiem, i parlant amb els obrers, resulta que n'hi havia un, que parlava espanyol i era afeccionat als dòlmens com nosaltres. Ens va explicar que això és el que quedava de la segona tomba de Kersolan.


Tot i això, donant un vol per la mateixa plana, abans de que ens presentessin el company franco-anglès-espanyol, vaig veure algunes lloses clavades a terra... per norma les pedres no estan clavades, i menys si són aplanades però bé... tampoc, no vam voler estar gaire més per allà, molestant als treballadors, i vam marxar.

Els dos cofres, com li diuen ells, van ser excavats al 1898. D'aquests només hem pogut saber que daten de l'edat del Bronze, però no disposem de més informació.

Tot seguint l'itinerari marcat, entrem a la comuna de Camors, on fent una passejada veiem l'alineament de Kornevec o Kernevec o Cornevec. Es troba dins el fantàstic i tranquil bosc de Florange, un bosc ple de falgueres, d'aquests sense pujades i baixades, planer del tot i amb molta vida, on curiosament, els menhirs de l'alineament de Cornevec estan caiguts... jo diria que més que caiguts, han estat derribats.


De l'idíl·lic alineament, podem dir que fa prop de 300 metres de llargada, amb més de 200 menhirs de vora els 3 metres, col·locats a intervals de 4 metres.

A la fi de l'alineament (abans és el tros privat), just a punt de que s'acabi el corriol, en un camí ben ample i definit, ens fixem en uns rocs que hi ha allà mateix.


Un altre cop, si això és natural, me la tallo i em faig monja! No cal haver vist gaires cassoletes i pedres gravades per saber que això natural no és, podria ser pel tipus de roca, però bé, unes sí i altres no? Passem al següent roc, on la Cris i jo vam interpretar una pedra de sacrificis.


I després, una foto amb senyals inequívoques de que una anterior civilització, rondava per aquests paratges.


Si amplieu la foto es veu un gravat, al roc de la meva esquerra, que jo diria que no és prehistòric, podria ser medieval o quelcom així, no ho sé, no sóc un gran expert en gravats, però els gravats medievals que he vist són força semblants pel que fa a estil i profunditat.

I la llosa caiguda davant meu podria ser un antic menhir, en té tota la pinta, arrodonit, aplanat... sembla el menhir de l'avi, que tenim a Catalunya, al bell mig del massís de Cadiretes.

Canviem de comuna, tot anat a Colpo, on visitarem 4 dòlmens i un menhir. Comencem per la necròpoli de Larcuste, que té dos cairns, un al costat de l'altre, que foren restaurats l'any 1972 per J. Lecornerc i J. L'Helgouac'h; a aquets cairns, veurem tres sepulcres. Comencem pel cairn de Larcuste B, també anomenat Colpo II.


Dels tres sepulcres de Larcuste, és el més impressionant... no sabíem com fer-li una fotografia que li fes justícia, i realment no vam ser capaços, és molt gran dimensionalment parlant, ja que el cairn fa quasi 30 metres quadrats.


El dolmen construït majoritàriament amb murs de pedra seca té sis cambres, tres a l'esquerra del corredor, dos a la dreta, i una última cambra construïda al final, orientada un xic a la dreta. Aquest corredor fa 10.20 metres de llargada i una amplada de 1.10 metres, que dóna accés a les sis cambres, que, arrodonides o rectangulars, amiden entre 1.00 i 1.50 metres de longitud. Actualment, com es pot veure a la foto, 4 d'elles conserven la llosa de coberta i una en conserva un tros, que, per cert, he llegit a algun lloc, que tenen gravats al que seria la part la part interna de les cambres. A les excavacions produïdes, es va trobar just al principi del corredor un gran aixovar de rocs treballats i diversos i variats fragments ceràmics. D'altra banda, a dins de les petites cambres, s'hi trobà més material ceràmic.

Aquest cairn és datat vora el 4400 a.C. mitjançant el C14, i segons es creu, els dos grans amuntegaments farien, a aquells temps, uns tres metres d'alçada.

El segon cairn, anomenat Larcuste A o Min Groh Ru o també Colpo I, fou erigit uns 500 anys abans que el seu proper veí, prop del 5000 a.C. Amb 13 metres de llargada i 8.5 metres d'ample, conté dos dòlmens.


Aquest és el primer que veiem, catalogat com a dolmen B del cairn de Larcuste A o Min Groh Ru o Colpo I. 


Va ser fàcil entrar, no em vaig donar cap cop al cap aquesta vegada. Impressionen les dimensions de la cambra, quan aquesta no té sostre. L'antic dolmen de corredor té un passadís fet de lloses i pedra seca que s'allarga 3.10 metres. A l'excavació del megàlit aparegueren molts esclats de sílex, fragments ceràmics d'un bol i una urna... si això de l'urna és cert, és senyal d'una reutilització posterior, ja que, recordem que el cairn A sencer està datat entre el 5000 i el 4500 a.C. i les urnes funeràries, són prou posteriors, com a mínim a Catalunya!

Ens fixem en el segon dolmen del cairn... o el primer... són numerats de nord a sud, per tant és el primer i és catalogat com a dolmen A.


Aquest, té un corredor de 2.80 metres de llarg per 1.10 d'amplada, construït amb lloses i pedra seca. La cambra funerària, construïda amb el mateix estil, fa 3.30 metres de llarg, per 3.10 metres d'ample. L'excavació del  sepulcre es va concloure amb un bol d'era neolítica, fragments de ceràmica corresponents a un vas, i nombrosos esclats de sílex, que eren protegits per la gran llosa de coberta, que amida uns 10 metres quadrats.

Seguim a Colpo, anant a veure el bonic dolmen i menhirs de Kerjadu o Kerjégu, on per cert vam fer una bona xerrada amb l'amo de la casa (jo amb el meu anglès patatònic) i ens va comentar, que el manteniment del dolmen, el menhir i el roc megalític que té allà (tots tres són al jardí de casa seva), van a càrrec seu, el govern no hi destina res de capital. Crec que és una "putada" tenir un dolmen al jardí i que el govern no subvencioni el manteniment perquè recordem que són monuments protegits per l'estat, però per altra banda en tenen tants i tants, que em suposo que deu ser com un "forat negre". Com a mínim tenen alguns de ben restaurats, protegits i habilitats, encara que sigui per a fer negoci.

Passem per un passadís que té fet el bon home, tancat amb filferro pels costats, no sigui que els visitants al dolmen li trepitgin els camps llaurats o el preciós jardí de la casa, i arribem a la magnífica galeria coberta de Kerjadu o Kerjégu.


Aquesta galeria de 10 metres de llarg i 1.50 d'amplada està prou malmesa, sobretot a la part que està tocant al gran arbre, al principi del corredor; de fet, té tot de cables aguantant els rocs. La llosa cobertora del que seria la cambra amida 4.40 metres, per 2.70 metres. A la part posterior de la cambra, hi ha un gran roc caigut a terra, i la llosa de coberta sobresurt una mica del que seria la cambra principal. Per aquesta raó, molts estudiosos, pensen que possiblement hi havia una cambra supletòria, fet bastant comú als megàlits de Bretagne.

Tot i que el dolmen és molt bonic, l'excavació produïda no ha aportat un gran conjunt de troballes, només un tros de quars en punta i diversos fragments ceràmics de diverses peces.

De tornada, veiem el menhir, rebent les grates i acurades descripcions del bon home, que era tot un expert en coses megalítiques. Com a poc, el menhir em va semblar d'allò més peculiar... els he vist aplanats, arrodonits, en punxa, rectangulars, sense forma determinada, però aquest és el primer que veig amb aquesta forma triangular, com buscant-li una aresta esmolada.


El menhir de Kerjadu o Kerjégu, també conegut com a la Pierre aux Esprits Follets, fa visiblement uns tres metres d'alçada, i no ens consta cap tipus d'excavació al seu voltant.

I just davant seu, tenim aquest gran roc, que exactament no sé si és un menhir caigut o què és. A primera vista, no m'ho va semblar, però quan més me'l miro, més pinta em fa.


Sí, és un menhir trencat i caigut, que segons el que he trobat s'estima que seria més gran que el seu immediat company.

Tornem al cotxe, que estava a escassos deu metres, just al costat de l'entrada de la casa, i ens dirigim a Bain de Bretgane, on teníem l'allotjament d'aquesta nit... ja pensant en el dia de demà, i tot fent camí de tornada a casa.



Coordenades:

Des Trois Pierres: UTM(ETRS89): 30U, 399809, 5327422
Alineament de Grand-Resto Kersolan: UTM(ETRS89): 30T, 494037, 5298922
Tomba de Kersolan I: UTM(ETRS89): 30T, 494253, 5298792
Tomba de Kersolan II: UTM(ETRS89): 30T, 494253, 5298792
Alineament de Kornevec o Kernevec o Cornevec: UTM(ETRS89): 30T, 502580, 5297544
Roc treballat de Kornevec o Kernevec: UTM(ETRS89): 30T, 502907, 5297624
Larcuste: UTM(ETRS89): 30T, 515504, 5294671
Larcuste A o Min Groh Ru A: UTM(ETRS89): 30T, 515504, 5294671
Larcuste B o Min Groh Ru B: UTM(ETRS89): 30T, 515504, 5294671
Kerjadu o Kerjégu: UTM(ETRS89): 30T, 517201, 5297406
Menhirs de Kerjadu o Kerjégu: UTM(ETRS89): 30T, 517181, 5297460

dimarts, 4 d’agost de 2015

Megàlits al departament de Finistère II

La sortida d'avui serà una interessant ruta circular a la part sud del departament de Finistère. Comencem anant a la població de Plouhinec a veure la necròpoli de Pointe du Souc'h, ubicada al costat del centre d'interpretació de Menez Dregan. Per arribar-hi, només cal seguir les indicacions cap a aquest centre d'interpretació o cap a la Rue de la Corniche. Podem deixar el cotxe a l'aparcament del centre, que es pot visitar previ pagament d'una econòmica entrada.

Bé, una vegada allà, el primer que ens crida l'atenció és el túmul de 40 metres de longitud, per 10 d'amplada i 5 d'alçada, que conté cinc dòlmens. Com molts altres monuments d'aquest estil, el lloc va servir de pedrera i va resultar molt malmès. No va ser fins el 1979, quan va ser declarat monument històric, que va deixar de servir de pedrera. Va ser excavat el 1870 i entre els anys 2001 i 2006, i reconstruït posteriorment.


Endinsant-nos al "cairn", anem descobrint les diferents tombes, totes compartimentades i resultat de múltiples superposicions de construccions, tal com mostra el panell informatiu del túmul.


La primera construcció del recinte és precisament la que queda més lluny de l'aparcament, i s'extén des de l'interior del túmul fins l'exterior. 


Conté una fossa de 2.15 metres de longitud per 1.20 d'amplada, datada per C-14 cap el 4530 - 4360 a.C., dins el Neolític Mitjà (equivalent al Neolític antic català). A la seva excavació, es van trobar restes de ceràmica, una destral polida i fletxes, entre altres objectes.

A continuació, la construcció d'una nova estructura, per contenir un dolmen de corredor, al voltant del 3900 a.C., va destruir part de la fossa.


Entre el 3300 i el 2900 a.C., es van construir tres tombes més (mirant-les des de l'aparcament, són la segona, la primera i la quarta). Aquesta primera imatge és la segona tomba, tipus sepulcre de corredor amb cambra al fons.


La primera cambra és compartimentada en quatre subcambres.


Igual que la quarta tomba, a l'esquerra de la imatge, a l'interior de la qual es troba el Marc.


Per últim, cap el 2500 a.C., es va construir un sepulcre de corredor, la tomba número 3, que va destrossar part de les tombes veïnes. A dia d'avui, i després de la reconstrucció, és la que es conserva millor, ja que conserva part de la coberta i la porta que donava accés a la cambra sepulcral.


Seguint les indicacions i ja que el dia acompanya, fem l'agradable passeig que permet descobrir més punts històrics prop del recinte. Ens dirigim primer a la cova de Menez Dregan, ubicada actualment a tocar del mar. És difícil prendre-li una fotografia... i més si hi ha gent excavant-la, com era el cas. Lamentablement, el jaciment és a tocar el mar durant la marea alta i pateix danys quan hi ha fortes tempestes; de fet, actualment, té més aspecte d'abric que de cova.


Va ser descoberta el 1985 i es tracta d'un hàbitat utilitzat des del Paleolític, aproximadament des del 465.000 a.C., per l'Homo Heidelbergensis en èpoques climàtiques intermèdies, quan el mar es trobava a uns 10 quilòmetres de distància.

Des de fa uns anys, és excavada cada estiu, fet que ha permès recollir més de 100.000 objectes, com ceràmica, ossos, eines i restes de fogars, un d'ells datat vers el 380.000 a.C. Segons els experts, els fogars d'aquesta cova són els més antics que es conserven a Europa.

Seguint l'itinerari, que ressegueix la costa, anem trobant diferents "four à goémon", que són forns típics de la zona on es cremaven unes algues (tipus Fucus) amb l'objectiu d'extreure iode.


Habitualment, fan entre 5 i 10 metres i estan recoberts interiorment de lloses. El procés era col·locar les algues al forn i cremar-les per a obtenir sosa, que era venuda a les indústries químiques per a que n'extraguessin el iode. Només com a dada, d'una tona d'algues, s'obtenien 50 quilos de sosa per a extreure només 1 quilo de iode... potser massa esforç veient el resultat...

Bé, seguint la ruta, arribem al gran dolmen de Pors Poulhan (anomenat així perquè es troba a aquest nucli) o Menez Korriged (tornarem a trobar aquest nom més tard).


Aquesta galeria coberta va ser esmentada per primer cop el 1835, però ja era objecte de destrucció en fer-se servir com a pedrera des de l'Edat Mitjana. Lamentablement, a la Segona Guerra Mundial, va ser dinamitada pels alemanys perquè tapava la visió a una bateria costanera... El 1986 va ser adquirida pel Consell General, que la va fer excavar i la va restaurar un parell d'anys després, utilitzant lloses d'un altre monument funerari que també havia estat destruït temps ençà.

Pel que fa a les seves dimensions, mesura 10.80 metres de longitud per 2.00 d'alçada màxima. Consta de 16 pilars sobre els que reposen dues lloses de coberta. Al seu voltant, es poden veure restes del cròmlec allargat situat en torn al túmul. El sepulcre està datat entre el 3300 i el 2800 a.C., tot i que va ser reutilitzat fins l'època gal·loromana.

Acabem l'itinerari de nou al túmul de Pointe du Souc'h i anem a veure una caseta de vigilància (corps de garde) que es va construir el segle XVIII. Al costat, entre un munt de vegetació, es deixa veure una llosa que sembla correspondre a un altre dolmen. 


El dolmen de Menez Dregan A, tot i estar molt proper al túmul complex que hem explicat, no ha estat excavat i ni tan sols l'han netejat per a que sigui més visible. Potser més endavant ho facin per a enriquir encara més el patrimoni del recinte.

Finalitzada la visita, anem cap el cotxe a continuar amb la ruta, però veiem unes lloses sospitoses a la nostra dreta (és a dir, a l'altre costat de la carretera)... Aparquem al cotxe al descampat del costat i ens acostem per a descobrir el dolmen de Menez Dregan B.


Aquest sepulcre de corredor es troba lleugerament envaït per la vegetació i força malmès. A l'esquerra del corredor, es pot veure el que sembla ser una de les lloses de coberta. El seu interior es troba ple de pedruscall.

Ara sí, tornem al cotxe i abandonem la Pointe du Souc'h cap el nord, per anar a visitar la més que turística Pointe du Raz. La visita és maca, no ens enganyem, però està tan massificat que no ve de gust anar-hi. Primer, un munt de cua per trobar un forat a l'enorme aparcament (de pagament) i, després, a fer una bona estona de cua per a que t'atenguin a l'oficina de turisme per a que et donin el plànol del recinte. Bé, tot i això, la parada va servir per a veure maques vistes i dinar en un paisatge agradable.


Seguim la nostra ruta a través de la D-7 i passat el nucli de Beuzec Cap Sizun, ens desviem per la D-407, a veure la preciosa Pointe du Millier, molt més solitària i amb marcat caràcter salvatge.


De tornada cap a la D-7, vam visitar el curiós molí de Keriolet, on es pot comprar i veure com elaboren la farina de "blé noir" (fajol en català), la típica que s'utilitza per a elaborar les famoses "galettes" bretones (una mena de crep).

De nou a la carretera D-7, ens acostem a visitar dos dòlmens propers. Per anar al primer, recorrem uns 440 metres per la D-7 i girem a l'esquerra a l'alçada de Kervanaleg Vihan. Seguint aquest carrer, en menys de 700 metres arribem a una cruïlla, on prenem la branca esquerra, i recorrem uns 200 metres més. A la nostra esquerra trobarem, sense problemes, la galeria coberta de Kerbalannec.


Aquest megàlit d'uns 11 metres de longitud, 2.20 d'amplada màxima i 1.90 metres d'alçada màxima, es conserva en relatiu bon estat. Curiosament, l'amplada varia de 1.90 metres a l'entrada, fa 2.20 prop del centre i acaba fent 1.90 al final. El passadís té un vestíbul curt.A un dels laterals, es poden veure lloses del peristàlit que delimitava el túmul.

Va ser excavat el 1880 amb el resultat de força ceràmica de diferents tipus, fragments de sílex i una destral polida. Aquestes troballes permeten datar el megàlit dins del Neolític final, vers el 2500 a.C.

Tornem a la D-7 i seguim en direcció Douarnenez. A la sortida del poble de Poullan sur Mer, a l'alçada de la creu de terme, trobem una indicació a l'esquerra cap a la galeria coberta de Lesconil Ti ar C horriket, nom bretó del monument que significa "casa dels nans". Al matí hem vist Menez Korriged, que és una altra variable per al mateix nom. Seguint per aquesta pista poc menys de dos quilòmetres, trobem a l'esquerra una petita zona d'aparcament amb el nom del megàlit i un camí delimitat per fustes que duu al dolmen en pocs metres.


Hem de reconèixer que aquest dolmen ens va sorprendre molt, ja que no n'havíem vist mai cap d'aquest estil, anomenat "arc bouté". Si mirem la foto, veurem fàcilment que té lloses laterals inclinades cap a l'interior, però no té lloses de coberta... problemes per a obtenir matèria primera? optimització dels recursos? Sigui el que sigui, no ens sembla un mètode constructiu molt robust, ja que deixa múltiples entrades a la cambra. A dia d'avui, només es té constància de 8 dòlmens d'aquest estil. 

Es troba situat a un túmul ovalat de 14 per 5 metres i conserva part de l'anell de contenció, tal com s'aprecia a la fotografia. L'entrada, situada lateralment, dona pas a un corredor de 12.30 metres de longitud per 1.60 d'amplada, essent 2.00 metres l'alçada màxima. El sepulcre es corba lleugerament cap el nord i acaba en una cambra més estreta i separada del passadís per una llosa, de 1.30 de llarg per 1.20 d'ample. A la seva excavació, es van trobar restes de ceràmica del Neolític, del Bronze i d'època gal·loromana.

Per acabar la jornada, passem per la Plage du Ris de Douarnenez, a veure com puja la marea i la gent ha de marxar ràpidament, i fem una visita al maco poble medieval de Locronan, que sembla les Rambles, però bé es mereix una visita.


Cansats, tornem a Quimper, on ens allotgem, per a agafar forces per a la següent jornada.


Coordenades:

Pointe du Souc'h I: UTM(ETRS89): 30T, 389984, 5315929
Pointe du Souc'h II: UTM(ETRS89): 30T, 389984, 5315929
Pointe du Souc'h III: UTM(ETRS89): 30T, 389984, 5315929
Pointe du Souc'h IV: UTM(ETRS89): 30T, 389984, 5315929
Pointe du Souc'h V: UTM(ETRS89): 30T, 389984, 5315929
Tomba Pointe du Souc'h: UTM(ETRS89): 30T, 389984, 5315929
Hàbitat de Menez Dregan: UTM(ETRS89): 30T, 389957, 5315790
Pors Poulhan o Menez Korriged: UTM(ETRS89): 30T, 390634, 5315825
Menez Dregan A: UTM(ETRS89): 30T, 389979, 5315888
Menez Dregan B: UTM(ETRS89): 30T, 390005, 5316084
Kerbalannec: UTM(ETRS89): 30U, 391673, 5326581
Leskonil o Ti ar C'horriged: UTM(ETRS89): 30U, 397276, 5327439