Traductor

dissabte, 23 de maig de 2015

Dolmen a Gombrèn

Avui, fem nit al Ripollès a una casa rural prop de Ripoll (El bressol de Catalunya). Ens llevem al matí i posem rumb al santuari de Montgrony. En arribar-hi, visitem les dues ermites; la de Mare de Déu de Montgrony...


...i seguint les escales vers el cim de la muntanya, trobem la de Sant Pere de Montgrony. A la que li dediquem un parell de fotografies.

La part del davant...


... i una altra per darrere, on hi ha una maca i àmplia esplanada de gespa, just abans de començar el bosc.


Vistos els edificis religiosos, tornem a baixar fins l'aparcament, on agafarem un camí que surt a l'esquerra, de la fi de les escales i la rampa de baixada, just on comença l'aparcament. Per aquest camí, sortirem a una esplanada, on, habitualment, hi ha gent fent escalada a les parets del costat de l'ermita de la Mare de Déu de Montgrony (a la foto de l'ermita es veu l'esplanada sota l'ermita, a la seva dreta, amb un escalador mirant-s'ho). Creuem l'esplanada, prenent unes escales amb barana de fusta i, al poc, aquestes escales es tornen corriol. Aquest és el tram més fotut de la petita ruta, més que res per la seva inclinació. Tot anant pel corriol, trobarem un cartell indicatiu a la font de la Mare de Déu, seguint tot recte, i Pardinella a l'esquerra. Prenem aquest últim i el seguim fins a petar a un pista forestal, on, creuant-la, al prat de l'altre costat, trobarem el dolmen de Pardinella.

 

Aquesta cista pirinenca, que es troba a 1250 metres d'alçada, està prou conservada, falten ben poques lloses, i més tenint en compte les dues lloses molt i molt sospitoses que hi ha davant del sepulcre ajagudes a terra. Els experts, però, diuen que cap d'elles seria la de coberta, desapareguda de temps ençà.

Es va descobrir cap l'any 1920, fent tasques de desforestació per guanyar espais de pastura. A la seva descoberta, s'hi van trobar gran quantitat d'ossos humans i ceràmiques, i jo crec que devien extreure algun tipus de material lític, que, per desconeixença no van saber catalogar.

Ja que no ens consta cap tipus d'informació de l'excavació del 1920, feta per veïns del poble, i que a una altra, feta per J. Colomines el 1936, no s'hi va trobar res, aquesta cista resta sense una datació exacta; això sí, dins del Neolític, sembla indicar per la seva morfologia, encara que no és exactament igual a la resta de cistes pirinenques. Diferències com per exemple el túmul, que era fet íntegrament de terra, i la seva col·locació, enfonsat en mig de dos túmuls de roca mare.

Tornem al cotxe refent el camí, el prenem i comencem el descens direcció Gombrèn. Anem tirant fins veure la indicació del gorg dels Banyuts, just després de passar una masia a tocar de la carretera a la nostra esquerra, un camí de muntanya a Castellar de n'Hug a la dreta i un "pas canadenc" per les vaques per la mateixa carretera. Baixant per unes escales, de nou de fusta, arribarem al gorg dels Banyuts.


La foto no és que diguem d'una gran qualitat, la vaig fer amb el mòbil... però vaja per a veure que és un racó magnífic ja en tenim prou, no? Diu la llegenda que aquí hi morí el comte Arnau...

Tornem al cotxe, anem a dinar i a veure el partit del Barça, encara que ja no ens hi juguem res, ja hem guanyat la lliga!! Campions!!!


Coordenades:

Pardinella: UTM(ETRS89): 31T, 425820, 4679162

diumenge, 17 de maig de 2015

Jaciment a Capellades (Abric Romaní) i menhir a Vilanova d'Espoia

Fa uns dies que sortim poc... s'acumulen els aniversaris familiars en aquesta franja de l'any; però com avui tenim lliure, anem a fer una de les visites que teníem pendents des de gairebé el principi de començar a empapar-nos de temes prehistòrics... l'abric Romaní.

Així doncs, ens dirigim a Capellades, tot anant per l'AP-7 fins a Martorell i després la B-224 fins a Capellades. Un cop allà, busquem l'abric... és fàcil de localitzar. Es troba a l'extrem del poble (Ronda del Capelló), just on comença el que seria l'antic saltant d'aigua de més d'un quilòmetre de llarg. La cinglera del Capelló, anomenada així perquè el salt d'aigua que hi havia, fruit de les aigües freàtiques que hi ha sota Capellades, anava transformant els sediments calcaris, fent tota una teulada de travertí, avui en dia encara visible. L'abric Romaní és un hàbitat estacional, utilitzat al Paleolític, aprofitant aquesta teulada natural.

Fotografia d'Ambotes (Pep i Diana)

Ens disposem a entrar al món del Paleolític. Jo ja m'estic imaginant tot ple de plantes i arbres a arreu (sense cotxes, ni carreteres) i un salt d'aigua amb força intensitat, al llarg dels mil cinc metres de llargada que té la cinglera... comencem.

L'abric fou descobert per Amador Romaní Guerra, el 9 d'Agost del 1909. Ell mateix, amb el suport de l'Insititut d'Estudis Catalans començaren l'excavació, dirigida per Norbert Font i Sagué i Lluís Maria Vidal. L'excavació fou aturada el 1930, amb la mort d'Amador Romaní, documentant altres jaciments de la cinglera i el que llavors ja seria l'hàbitat més antic de Catalunya (Paleolític superior)... i acabava de començar!!!

Els anys 50 i 60, Eduard Ripoll, amb la col·laboració de George Laplace i Henry de Lumley, el seguiren excavant.

L'excavació actual s'està duent a terme des de l'any 1983, sota la direcció d'Eudald Carbonell, i es troba a un nivell de 20 metres sota el sòl actual, on s'hi estima una cronologia de fa 79.000 anys, en ple Paleolític mitjà, per tant, Homo Neanderthalensis. S'han recuperat diverses restes òssies de diferents animals; cavalls, cèrvols, rinoceronts, cabres, senglars, etc. També varietat d'estris de pedra tallada, de sílex, negatius d'arbres, i moltes altres coses... però el més important són els més de 200 fogars que s'hi han trobat a través dels seus carbons i, mitjançant el C-14, s'ha pogut datar qualsevol alçada de l'excavació a la que s'han trobat.


A la fotografia podem veure en primer pla un negatiu d'arbre, i, més al fons, a les portes de la cova que han fet els mateixos arqueòlegs, s'hi poden veure les restes de diversos fogars. Cal dir que no s'hi ha trobat cap resta del Neandertal que utilitzava aquest hàbitat.

Esperem haver d'actualitzar l'entrada, ja que queden uns 30 metres per excavar, i té molt bona pinta!!

Tornem al cotxe després de fer un parell d'activitats que entren amb el preu de l'entrada i anem cap a Vilanova d'Espoia.

Un cop arribats a Vilanova, ens dirigim cap a l'església de Sant Salvador, i, al parc del costat, veiem el gran menhir de la Pedra Dreta, també conegut amb el nom de Pedra de Cabrera o Pedra dreta de la Casa Blanca.


El monòlit de la Pedra de Cabrera va ser descobert l'any 1922 pel mossèn Pere Bosch i Ferran. L'any 1929, Amador Romaní va afirmar que es tractava d'un menhir, tot i que jo, particularment no li sé veure, però bé, ell era l'expert!! No es trobava on és actualment, era a un bosc prop del castell.

Al suposat menhir se li va perdre la pista, fins que el 1976, un altre mossèn, en Batlle i Mauerer, el va retrobar i el va plantar al costat de l'església per a embellir l'entorn del renovat temple.

Tot i que tinc bastants arguments en contra d'anomenar-lo menhir, s'ha de reconèixer que la morfologia sembla ser, com a mínim, peculiar, i, al moment de la troballa l'any 1922, va ser fotografiat, i estava dempeus... com a poc curiós, no?? Es va excavar la zona on era plantat inicialment, sense obtenir cap resultat... res anormal tractant-se d'un menhir. No sé... per a gustos els colors.

Sembla ser que el van mesurar al traslladar-lo prop de l'església, donant unes dimensions de 2.50 metres de longitud.

Agraïments a la Diana i en Pep, companys del web ambotes.


Coordenades:

Abric Romaní: UTM(ETRS89): 31T, 390568, 4598737
Menhir de la Pedra Dreta o Pedra de Cabrera: UTM(ETRS89):31T, 387715, 4596917

diumenge, 3 de maig de 2015

Inscultures, cova i menhirs al Vallès Oriental i el Moianès

Avui, anem d'excursió amb en Joan a visitar racons poc coneguts de Granollers, Sant Quirze Safaja i Castellterçol. 

Per començar, ens dirigim al bosc de Can Ferran, a tocar del polígon industrial del Coll de la Manya, a Granollers. Aparquem a l'alçada del número 7 del carrer Copèrnic, just on comença una tanca d'una casa que va quedar a mitges de construir i on hi ha un cartell informatiu del bosc de Can Ferran. Allà surt un corriol més que desdibuixat que baixa cap el Roc dels Carlins. Si no saps on és, millor no hi vagis! La senyalització del que fa un temps era un camí ha estat menjada per la vegetació! Sort que anàvem amb en Joan, que ens va guiar perfectament.   


El Roc dels Carlins és un petit bloc granític amb tres creus esculpides. Com es veu a la foto, la pedra no és gaire gran, té una alçada aproximada de 0.90 metres per 1.00 d'amplada i 1.05 de gruix. Donada la presència de molsa i heura, nosaltres no vam localitzar més que la creu més gran, d'uns 29 centímetres de llargada per 17 d'amplada i una fondària de 2.7 centímetres. Segons unes notes de Gener Aymamí del 1990, les altres creus fan 17 per 4 i 12 per 10 centímetres.

Amb els pantalons i les cames mullades per la humitat de la vegetació, tornem al cotxe i ens dirigim a Sant Quirze Safaja. Seguint la carretera BV-1341, deixem el cotxe al descampat que hi ha al costat dels barracons de l'escola del poble. Travessem la carretera i agafem una pista amb un senyal de direcció prohibida. Després d'uns metres, trobem una cadena, que podem passar pel costat, i una cruïlla una mica més endavant, on prenem el camí de l'esquerra. Sense deixar-lo, arribem a la Balma de l'Espluga i, si hi anem després de pluges fortes, podrem veure també el Salt de l'Espluga... no va ser el nostre cas, només queien alguns rajolins d'aigua i el torrent anava més aviat sec.


La foto no es pot dir que sigui gaire bona, però és la millor que vam fer... és un lloc difícil de fotografiar, car només fa 15 metres d'amplada a la part més fonda! Aquesta balma de roca calcària, de 100 metres de longitud aproximada, va ser habitada entre el Paleolític Superior i el Neolític Antic (33000 - 3500 a.C.). Als diferents sondeigs realitzats es van trobar punxons d'os, destrals de basalt, ceràmica cardial i llisa, i diverses peces de sílex.

Desfem el camí i ens dirigim ara a l'ermita de Barnils, dedicada a la Mare de Déu del Roser i davant la qual hi ha un curiós menhir. Per arribar-hi, tornem al nucli de Sant Quirze i prenem el carrer de la dreta que indica cap el casc antic i l'església. Poc abans de recórrer 400 metres, girem a la dreta per seguir de nou les indicacions cap el casc antic. Després d'un 170 metres, deixem a la dreta l'església i seguim per la carretera uns 130 metres més, passant pel costat del cementiri. A aquest punt, prenem la pista de sorra de l'esquerra i trobem una bifurcació després de fer uns 1500 metres, on agafem la branca de l'esquerra. Continuem per aquesta pista sense agafar cap desviament fins la masia de Barnils, ubicada a uns 2600 metres de la bifurcació. Aparquem davant de la masia, des d'on ja veiem l'ermita i el monòlit.


La cristianitzada Pedra dreta de Barnils o Bernils és un roc de 1.55  metres d'alçada, per 0.30 de gruix i d'amplada variable, essent 0.70 metres a la part superior i 0.90 a la inferior.

Tornem al cotxe i seguim la pista amunt uns 750 metres, on prenem la pista que surt a la dreta i girem de nou a la dreta poc després. Després de gairebé un quilòmetre, hem de deixar el cotxe i seguir a peu pel camí que ens queda un pèl a la dreta. Baixem paral·lels al torrent de l'Espluga fins trobar, dins la riera, la fita del Torrent de l'Espluga I.


No se sap ben bé si es tracta d'un menhir o d'una fita de territori, però no direu que no és estrany trobar una pedra dreta dins del curs d'una riera...

Seguim vorejant el torrent uns 400 metres fins que trobem una pista que surt a la nostra dreta. A aquest punt, a la nostra esquerra, trobem el que sembla una altra fita o més aviat un menhir, ja que la divisió de termes no passa per aquest punt. 


Tornem al cotxe i ens dirigim al polígon industrial de Castellterçol, com si anéssim cap a la Casa Nova del Verdaguer. Poc després, deixem al cotxe a un aparcament a mà esquerra. Des d'aquí, anem cap a la riera de Fontscalents, on trobem El Roquer, una construcció en ruïnes que va ser un taller tèxtil entre els segles XVI i XIX.

Amb el cotxe i sense travessar la riera, seguim endavant i deixem a l'esquerra el pont del Molí Nou. Uns 200 metres després de passar la casa de Cal Murri, trobem la poua de glaç de la Vinyota a la nostra esquerra. Va ser construïda el segle XVIII i té uns 10 metres de fondària.

De nou al cotxe, retrocedim fins el pont i travessem la riera. Just després, prenem un camí a la dreta que ens duu cap a la casa d'Esplugues. És una pista un pèl malmesa i nosaltres no vam poder arribar en cotxe fins la mateixa masia, avui en dia abandonada, però ens vam quedar ben a prop. La curiositat d'aquest indret és que es troba integrat dins una balma i és situat davant d'un maco pont que travessa la riera. Tot i que es té constància d'aquest mas des del segle XIV, el que veiem actualment data del segle XVIII.

De tornada al cotxe, ens acostem a veure els enterraments del Bosc del Verdaguer i la cista del Verdaguer, ja que en Joan no els coneix, i retornem a casa. Matí de diumenge ben completet, el nostre!!


Coordenades:

Roca del Carlins: UTM(ETRS89): 31T, 438555, 4604391
Balma de l'Espulga: UTM(ETRS89): 31T, 430148, 4620249
Menhir de Barnils: UTM(ETRS89): 31T, 432260, 4622886
Torrent de l'Espluga I: UTM(ETRS89): 31T, 432319, 4622176
Torrent de l'Espluga II: UTM(ETRS89): 31T, 431998, 4621932

dissabte, 2 de maig de 2015

Menhirs i inscultures a La Jonquera i Capmany

Ens dirigim cap a l'Alt Empordà per a completar la ruta Dòlmens, menhirs i cromlech de La Jonquera I, Agullana I i Capmany I. Avui, anem amb el Truk, en Pau i la Núria, i farem de nou la ruta del Estanys de la Jonquera, visitant els menhirs que no vam veure durant la nostra primera visita.

Un cop a Capmany, ens trobem que el poble és ple de cotxes i no podem aparcar, pel que comencem a pujar per la pista cap els estanys i no aparquem fins ben a prop dels dòlmens de Mas Baleta. Una vegada darrere el mas (o davant depèn de com es miri, ja que som davant del camí que va a la casa), pugem pel corriol que surt en sentit oposat del mas cap al Puig de la Llosa, on trobem el menhir caigut del mateix nom. 


Es tracta d'un bloc granític d'uns 2,50 metres de longitud per 1,50 d'amplada, del qual no hi ha informació de troballes, excavacions, etc.

Tornem al camí i passem pels dos dòlmens de Mas Baleta i el recinte megalític, per a fer via cap a la ruta dels dòlmens i menhirs dels Estanys, passant pel Quer Afumat. Poc després del conjunt dolmen + menhir del Quer Afumat, arribem al menhir del Quer Afumat I, que no sé perquè ens el vam saltar a la nostra primera visita, potser perquè el dia amenaçava pluja.


Aquest menhir tipus frare, com indica J. Tarrús, té unes dimensions de 2,40 metres d'alçada per 1,30 d'amplada i 0,75 de gruix. No ha estat mai excavat ni s'hi han trobat restes relacionades al seu voltant, però per la seva tipologia i l'entorn on es troba, es data cap el final del IV mil·leni o III mil·leni.

Després de visitar els menhirs i dòlmens dels estanys, dinem per la zona i tornem cap el cotxe. Ens arribem fins el càmping Les Pedres, on aparquem, i enfilem el camí marcat en groc cap a la Pedra dels Sacrificis. Passada aquesta, després d'uns 700 metres, un corriol a la dreta de la pista ens duu, en pocs metres, a l'anomenat "menhir" Vidal.


Aquest suposat menhir sembla que no és tal, sinó una roca amb gravats. Deu el seu nom a Lluís Maria Vidal, que el va trobar l'any 1914 i el va classificar com a menhir, tot i que reconeixia que tenia una forma diferent als altres. Al seu estudi, descriu els quatre símbols gravats com de tipologia ibèrica. Posteriorment, s'esmenta aquesta roca en dues publicacions més, però sense detallar-ne la seva ubicació, pel que va restar il·localitzable tot i els intents del GESEART. L'any 2002, però, l'Albert Aparicio, veí de Capmany, va veure els gravats a una publicació d'en Josep Tarrús i va parlar amb GESEART per a indicar-los la ubicació, ja que anys abans ell havia trobat aquests gravats a una roca peculiar. L'any 2008, el GESEART va confirmar la retrobada d'aquest "menhir" i la seva tipologia com a roca amb gravats, no pas un menhir.

Pel que fa al roc en si, a 1,40 metres d'alçada per 1,20 d'amplada i 0,60 de gruix a la base, amb un perímetre de 55 centímetres. Els quatre gravats es troben a la seva part superior i són un cercle, una ferradura, una mena de vuit i una creu. Per la seva tipologia i la proximitat a la pedra dels sacrificis, GESEART els data entre el Neolític Mitjà i el Calcolític.

De nou a la pista, fem no arriba a 200 metres més i trobem, ara a l'esquerra, el possible menhir de la Pedra Comanera I o del Mas Armet.


No hem trobat informació arqueològica d'aquesta pedra, però està indicada al camí i a algunes rutes, així que li fem una visita per si les mosques... Té una alçada de 1,60 metres, una amplada de 0,75 metres i un gruix de 40 centímetres.

Tornem a la pista i fem uns 600 metres més per trobar la Pedra Comanera II.


Igual que la seva germana, no hem trobat informació al respecte, però com està indicada, allà que la fotografiem i mesurem. Fa 1,52 metres d'alçada per 0,66 d'amplada i 0,36 de gruix.

Ja de tornada, uns 150 metres abans d'arribar a la Pedra Comanera I, veiem a tocar el camí a la nostra dreta la pedra amb cassoletes del Mas Armet.


A la foto no es veuen gaire i tampoc és que en tingui moltes, però a la part dreta, just on hi ha ombra i restes d'aigua, podem localitzar dues cassoletes.

Ara sí, una vegada completada la ruta, tornem cap el cotxe i anem a reposar líquids a Capmany, que caminar, no hem caminat gaire, però suar, ho hem fet de valent!


Coordenades:

Puig de la Llosa: UTM (ETRS89): 31T, 492855, 4694558
Quer Afumat I: UTM (ETRS89): 31T, 492681, 4693501
Menhir Vidal: UTM (ETRS89): 31T, 491708, 4691561
Pedra Comanera I o Mas Armet: UTM (ETRS89): 31T, 491666, 4691605
Pedra Comanera II: UTM(ETRS89): 31T, 491479, 4691998
Pedra amb cassoletes del Mas Armet: UTM(ETRS89): 31T, 491629, 4691693