Traductor

dijous, 14 d’agost de 2014

Dòlmens a Sant Pol de la Bisbal i Fitor III

Les vacances s'acaben i volíem veure algun dolmen més de la terra, així doncs, ens llevem, agafem el cotxe i anem cap a Les Gavarres.

Arribem a Sant Pol de la Bisbal, un petit poble molt però molt tranquil, d'aquells que m'agraden a mi. Allà deixem el cotxe i ens posem a caminar en el sentit en el que veníem, creuant el poble pel seu únic carrer. A partir d'aquí, és millor seguir una ruta de wikiloc, nosaltres vam descarregar la 5903339. És bastant complicat d'explicar, ja que agafes molts trencalls. Només us puc advertir que millor que aneu molt ben calçats i procureu de fer-ho quan no hagi plogut en un temps abans.

Però no us vull espantar, que apart d'un parell de camins que amb el temps s'han tornat rieres i el Rebolcall del Llop, que és un pendent molt fort, el camí és gairebé una autovia.

El primer dolmen de la ruta és la cista de La Cadira de Bisbe. Es troba senyalitzada amb un dibuix d'un dolmen en groc, a mà dreta enmig d'una pujada de "l'autovia", vas per un petit corriol desdibuixat fins al cim del turó i allà trobes, molt deteriorat, el sepulcre.

Com no ho teníem clar, vam fer una foto més gran i després hem fet ampliació de la part corresponent. Són les dues lloses paral·leles que hi ha al costat dret de la Cris, en persona es veuen molt més definides i ben col·locades, de fet jo és el primer que vaig dir que era la cista... ja sabeu que la Cris diu que jo els ensumo.


La cista tenia unes mides 2.20 metres de llargada per 0.70 metres d'amplada i 0.50 d'alçada màxima i data del Neolític Final (2500 - 2200 a.C.).

El següent megàlit que ens trobem és el del Clot de La Tina, que el trobarem seguint "l'autovia", en una corriol que s'endinsa dins el bosc, tot pujant, marcat amb unes pedres amuntegades. Seguirem el corriol fins al cim del turó, on trobarem el dolmen del Clot de La Tina.


Aquest galeria catalana en U data del Neolític Final - Bronze Antic (2500 - 1500 a.C.) i té unes mides aproximades de 2.20 metres de longitud per 1.10 d'ample i 0.85 d'alçada màxima.

Just quan baixem del turó, que girarem pel camí a la dreta, ens trobarem el fort pendent del Rebolcall del Llop, són uns 75 - 100 metres, però si vols baixar segur t'hi estàs una estona.



Aquí un parell de fotos del pendent quan érem més o menys a la meitat. Només us dic que les fotos no fan mai justicia de com és en realitat. Vam estar una estona per a fer aquest tram.

En arribar a baix, es transforma en un petit corriol que en uns 100 metres ens porta de nou a "l'autovia", a partir d'aquí és tot recte fins al següent dolmen, però sobretot baixeu-vos la ruta per wikiloc, hi ha molts trencalls!!

A uns 45 minuts de seguir el camí, ens trobarem a la dreta, enganxat a ell, el dolmen de La Taula dels Tres Pagesos, que sorpresa la nostra es troba en plena rehabilitació. Que després d'investigar hem esbrinat que es troba en aquest estat com a mínim des de principis d'any. També hem trobat informació que diu que el dolmen va resultar malmès en la construcció del camí, cosa que crec bastant probable. Com a mínim, certa part del tumul se'l van endur les màquines, ja que és a tocar del camí i, segons la llargada del dolmen, segur que part del corredor també ha estat destruït.


El megàlit data del 2700 - 2200 a.C. i té unes dimensions aproximades de 2.50 metres de llarg, 1.50 d'ample i 0.75 d'alt.
 
Després d'aquest dolmen ja no n'hi ha cap més, però només pensar en el Rebolcall del Llop, em fa entendre que potser faig més volta per a arribar fins a Sant Pol, però segur que el camí és més fàcil de fer.
 
Més d'un any després, tornem a la zona perquè hem rebut la notícia de que s'ha finalitzat la restauració de la Taula dels tres Pagesos. Tot i que han deixat uns quants sacs dins del megàlit i sembla una trinxera, val la pena visitar-lo perquè ara sí sembla un dolmen.

 
Podrien haver tret els sacs, però bé, és el que hi ha... millor així que com estava abans.
 
  
Coordenades:
 
Cista de La Cadira de Bisbe: UTM(ETRS89): 31T, 504298, 4641043
Clot de La Tina: UTM(ETRS89): 31T, 504568, 4640971
La Taula dels Tres Pagesos: UTM(ETRS89): 31T, 505499, 4639952

dimarts, 12 d’agost de 2014

Menhirs i poblat al Vallès Oriental i Occidental I

Si algú es mira el bloc amb una mica de deteniment veurà que en un principi, aquest era dedicat als dòlmens, però en començar a animar-nos a escriure i en veure molts menhirs, vam decidir incloure'ls també, juntament amb cistes, poblats, fortificacions... etc. De fet, n'hem vist molts més dels que fotografiem i datem al nostre inventari, però bé... així tenim més excursions per a repetir.

El que no podíem fer pas és oblidar-nos dels menhirs que tenim prop de casa, així que un dia ens vam decidir a fer un tomb pels pobles del voltant al nostre, i fer fotos dels menhirs existents.

Comencem per aquest, el menhir de la Pedra Serrada o Pedra del Diable. Situat a Parets del Vallès, al pati de l'edifici del costat de l'IES Parets, que curiosament és l'institut on treballa el meu sogre. L' edifici és també una escola, l'escola Pau Vila.

És el primer menhir encadenat de Catalunya.


El megàlit té unes dimensions de 2.50 metres de llargada, per 1 d'ample i té un pes de 3.5 tones.

Òbviament, el megàlit ha estat traslladat, el seu emplaçament original era en un punt elevat prop de la carena que separa el riu Tenes de la riera Seca. Que de fet és la mateixa zona on es troba.

Agafem el cotxe per a canviar de comarca, anem al Vallès Occidental, però no gaire lluny, a Palau-Solità i Plegamans.

Arribats a Palau, ens dirigim a Can Tarragona, que ja és Polinyà, tot i que el menhir és fronterer entre els termes municipals.


Aquest gran roc amida visiblement 2.25 metres de llarg, 1.85 d'ample, per 0.35 de gruix.

Seguim a Palau, tornem al poble i busquem el carrer del Monòlit. Allà, a l'encreuament amb el carrer de la Pedra Llarga, ens trobem amb el menhir de la Pedra Llarga. És la segona vegada que el visitem aquest menhir, ja que vam estar fent una cervesa al bar que hi ha al davant.


Aquest megàlit fa uns 2.5 metres de llarg, dels quals són visibles 1.80 metres.

Tornem al cotxe amb rumb Santa Maria de Martorelles, tornem a la nostra comarca. Allà, a la plaça que hi ha just quan arribes al poble a unes escales, de baixada, està el mogut menhir de Castellruf. No cal dir que es trobava amb el seu company dolmen, a la muntanya del davant. Aquest l'hem vist infinitats de vegades... Particularment m'agrada la tranquil·litat del poble i, com vivim a Mollet, pugem sovint a fer el vermut al bar de la plaça on es troba el megàlit. Que per cert, té uns gravats a la cara posterior, semblants a dos menhirs més... un a Agullana i l' altre a Montmeló (som uns cracks fent fotos a la pitjor vista...).


(Dia 3 de Setembre del 2014, tornem a Santa Maria de Martorelles, i aquest cop fem la foto al costat bo).


Aquest dolmen amida visiblement 1.62 metres de llarg, per 0.63 d'ample i 0.48 de gruix, però la longitud total d'aquest és de 2.20 metres. La antiguitat del megàlit no l'hem trobat, però deu ser d'una edat anterior al dolmen que és del 3000 a.C.

Sabem de l'existència del poblat de Castellruf i, de fet, vam intentar visitar-lo un cop, però l'accés a ell ens va fer desistir. Ara sabem d'un camí pujant per la cara sud-est del turó que diuen que és mitjanament transitable... ho tornarem a provar.

Dia 12 de Setembre del 2014... ja hem anat al poblat protohistòric de Castellruf!! No es pot negar que això de l'arqueologia i les cultures antigues ens agrada!!

Per arribar, anem a Santa Maria de Martorelles, aparquem i ens dirigim a peu a la pedrera creuant el poble pel carrer que surt de la placeta, on hi ha el menhir de Castellruf.

Quan sembla que s'acaba el poble veurem una caseta en runes que devia de ser quelcom de la pedrera, i just davant d'ella surt un camí amb bastant inclinació que agafarem. A mig camí, en una pronunciada corba a l'esquerra, surt un corriol que ens porta cap a la pedrera (ho dic per si la voleu veure), nosaltres seguim rectes fins la part alta de les muntanyes. Pel camí per on anem, girarem al segon camí que ens sortirà a l'esquerra.

Aquests camins no són gaire passejats o sigui que el més normal és que estiguin molt embardissats. Seguirem fins a trobar una torre elèctrica, que de la seva part posterior, amb el sentit en el que veníem, surt un corriol que ens portarà en pocs metres al poblat de Castellruf.


Aquest poblat ha tingut diverses fases d'ocupació, però l'assentament original és d'abans del segle IV a.C.

Canviem d'ubicació... Després de molts passeigs per Granollers, ens decidim a entrar al seu museu a preguntar on podem trobar el menhir de Ca l'Estrada, ja que, segons internet, es troba al fons del museu. Això ens fa pensar que no es pot veure, però no és així, la noia de recepció ens indica que és al primer pis... Mira que no haver-nos decidit abans... Bé, hi pugem doncs!


El menhir de Ca L'Estrada, de només 93 centímetres d'alçada, va ser trobat l'any 2004 al municipi de Canovelles durant les obres per a la construcció de la Ronda Nord de Granollers. A més del menhir, a Ca L'Estrada es van trobar des d'enterraments i forns del quart i tercer mil·leni a.C. fins a restes d'un assentament medieval, passant per l'època romana.

Tornant al menhir, tot i ser petitó, es tracta d'una estàtua-menhir antropomorfa amb uns gravats que estan relacionats amb la recollida d'aigua. Com passa amb el menhir de Mollet (Menhir de Mollet o del Pla de les Pruneres), ha patit alguns danys i no es conserva íntegre (ha desaparegut la seva cara frontal), però es pot observar part d'un gravat "amb forma humana": un gravat amb forma de braç, la mà esquerra i el que sembla ser part d’un peu. A la part posterior, es pot distingir el que podrien ser plecs d’una capa o vestit. Per la morfologia dels seus gravats, es pot datar dins el III mil·leni a.C.

Amb aquest, i tenint en compte el menhir de Mollet abans esmentat i el de Montmeló (Menhir a Montmeló), donem per tancats els menhirs del Baix Vallès... mentre no se'n descobreixin més...

 
Coordenades:

Menhir de la Pedra Serrada: UTM(ETRS89): 31T, 435460,  4602049
Menhir de Can Tarragona: UTM(ETRS89): 31T, 430207, 4605425
Menhir de la Pedra Llarga: UTM(ETRS89): 31T, 431644, 4603544
Menhir de Castellruf: UTM(ETRS89): 31T, 437744, 4596668
Poblat de Catellruf: UTM(ETRS89): 31T, 438731, 4596193
Menhir de Ca L'Estrada: Museu de Granollers (C/ Anselm Clavé, 40)

divendres, 8 d’agost de 2014

Dòlmens a la Rioja Alabesa (Euskadi)

Ja tornem de vacances i, per treure'ns de la sidra, parem un parell de dies a la Rioja Alabesa (Arabako Errioxa en Euskera) i així tornar al gust del vi, jeje.

La parada ja estava pensada per a no fer el viatge des d'Astúries seguit en un dia, són moltes hores. I què millor que aprofitar per parar a una zona amb diversos megàlits a prop. Així doncs en una tarda i mitja hora del matí següent, veiem 8 dolmens "rex", són de dimensions dinosàuriques!! Tots els exemplars van ser erigits durant el Neolític (cap el 3500 a.C.) i van ser reutilitzats durant el Calcolític (2200 a.C.).

Ens allotgem a Eltziego o Zieko* / Elciego. Des d'allà, ens dirigim a Guardia* / Laguardia, a visitar els tres primers megàlits. 

Des d'Eltziego, agafem el cotxe i anem direcció Leza per la A-3212. Passat Leza, continuem fins arribar a l'encreuament amb l'A-2124 i l'A-124 i tirem recte cap a l'A-2124. Per aquesta carretera, just abans del primer revolt a la dreta, veurem a l'esquerra una entrada cap als camps no conreats. Haurem d'aparcar el cotxe un mica més amunt (hi ha lloc al revolt). Seguint el camí que hi ha, trobem sense cap dificultat el Dolmen de Layaza.


Aquest tros d'exemplar és fàcil de veure, tot al contrari que fer-li una fotografia. Només la cambra fa 2.50 metres per 2.30 metres, és poligonal. El corredor és bastant llarg com es veu a la foto. No hem trobat les mides exactes, però si la cambra fa 2.50 metres, calculeu vosaltres mateixos...

Un cop vist el megàlit, anem al cotxe i tornem a la cruïlla, on ara agafem l'A-124 cap a l'esquerra, direcció Guardia. En uns tres quilòmetres, trobem la senyalització del dolmen del Sotillo. Prenent el camí, poc després, ens trobarem un encreuament, en el que girarem a la dreta.


La cambra del megàlit és quasi rodona, fent uns 3 metres de diàmetre (3.30 metres per 2.90) i està formada per 9 lloses, de les quals la més alta amida 2.20 metres. El corredor té unes dimensions de 0.60 metres d'amplada i 1.30 d'alçada).
  
Desfem el camí cap l'A-124 direcció Guardia i al quilòmetre i mig, a l'esquerra, veiem un petit espai per aparcar un parell o tres de cotxes amb el rètol del sepulcre. D'aquí surt un corriol que ens porta, paral·lel als horts, al dolmen de San Martín.


Aquest megàlit té una estranya forma, ja que la cambra comença en el mateix sentit que les lloses del corredor, fent un semicercle al costat oposat. Longitudinalment, la cambra fa 5.50 metres, tenint una mida d'amplada màxima de 3 metres i una alçada de 1.90 metres. El corredor fa més de 4 metres per 1.30 d'amplada.

Per les dimensions del megàlit i la impossibilitat de fer una fotografia decent, vaig fer-li un vídeo... no és gaire bo i inclús sembla més petit del que és en realitat, però "vaja"... aquí va.

video

Es pot observar, tant al vídeo com a la fotografia, l'existència d'una barraca de vinya (el dolmen és, com la resta dels seus companys, en terra de vinyes) adossada a un lateral del dolmen.

Tornem a la carretera i arribem a Guardia. És un poble històric... però, per al meu gust, està massa preparat per al turisme (semblava la Rambla Catalunya), em recorda molt a diferents pobles de la Costa Brava. Com a opinió personal, crec que el poble amb més encant, detalls i menys turisme ociós és Eltziego, però bé, això va a gustos.

Sense entrar al nucli de Guardia, agafem la carretera A-3228 cap a Bilar* / Elvillar. Abans del següent dolmen, encara dins el nucli de Guardia, podem visitar el poblat de La Hoya, assentament habitat entre els segles XV i III a.C. És un dels jaciments més importants d'Euskadi, però no el vam poder visitar, ja que estaven mig de festes i feien un horari més reduït de visites, de manera que era tancat quan hi vam anar.

Continuant cap  a Bilar, just abans d'arribar al poble, surt un camí asfaltat senyalitzat a l'esquerra que ens durà al dolmen de La Hechicera o la Chabola de la Hechicera. Aquest megàlit és un dels més coneguts de la comarca i va ser restaurat l'any 1974. L'any 2013 es va finalitzar una segona restauració en la qual es va reproduir part del túmul original. Pel nostre gust, comparant amb fotos antigues, estava millor sense el túmul de pedres...


Aquest sepulcre de corredor té una cambra de 4 metres de longitud, per 3.80 d'amplada i 2.70 d'alçada. El seu corredor amida 1.10 metres d'amplada per 1.50 metres d'alçada i té una longitud aproximada d'uns cinc metres. Aquest megàlit és l'únic de la zona que disposa de panell informatiu. En ell s'indica que s'hi han trobat restes de fins a 39 individus.

Agafem de nou el cotxe i creuem Bilar agafant la carretera que va en direcció Kripan* / Cripán i, en un quilòmetre més o menys, veurem la indicació del dolmen de El Encinal.


Aquest megàlit, de tipus corredor i molt difícil de fotografiar,  té una cambra de 2.96 metres per 2.50 i 2 metres d'alçada, mentre que el corredor fa 3 metres de longitud, amb una amplada d'1 metre.

De nou a la carretera, seguim direcció Kripan fins a trobar-nos amb la senyalització del dolmen de Los Llanos.


Aquest dolmen, també de corredor, té una cambra poligonal de 3 metres per 2.60 i una alçada màxima de 1.62 metres. Per la seva banda, el corredor fa una amplada de 1.03 metres i una alçada de 0.85 metres.

Com ja hem comentat, aquests dòlmens van ser contínuament reutilitzats. En aquest cas, la primera utilització va ser sobre el 3240 a.C. en plena era neolítica i va ser utilitzat fins al 2200 a.C., ja al Calcolític.

De nou al cotxe, emprenem la tornada cap a Guardia. Abans d'arribar, però, prenem una desviació per anar a un altre dolmen, aquest no senyalitzat a la carretera, però sí a la seva ubicació. Per la carretera A-3228, un cop arribats a Bilar / Elvillar, seguirem uns 3 quilòmetres més fins a trobar una pista ampla i en bon estat a mà dreta. L'agafarem i farem uns 750 metres fins al dolmen, que trobarem a mà dreta.
 
El dolmen de corredor de nom La Huesera o Alto de La Huesera consta d'una cambra de forma pentagonal de 2.65 metres de diàmetre, i el seu corredor fa uns 6 - 7 metres de llarg. Cal dir que aquest dolmen es troba en estat de restauració, però que ja han fet força feina perquè, segons informacions, la llosa de coberta era caiguda dins el megàlit. 
 
A la seva excavació, s'hi van trobar les restes de 103 individus!!! segons informació del professor Fernández Eraso. I segons ell també, el diàmetre original del túmul era de 32 metres per 4 d'alçada.

Just al davant del megàlit trobem dos grans rocs treballats, ells diuen que son "Lagares" (pedres treballades per elaborar el vi), que podria ser. Jo crec més en la cultura ritual. Opino que són com diem a "la terra", pedres de sacrificis. No crec que elaboressin gaire vi al costat d'un dolmen, on sí que veig tot un ritual funerari.



Per acabar la jornada, ens dirigim ara a Eskuernaga* / Villabuena de Álava i agafem el carrer Sant Torcuato a la sortida del poble. Aquest carrer es converteix en pista amb vinyes i horts a la part dreta i no el deixarem fins a trobar a la dreta un altre camí que travessa una riera. Passarem de llarg una primera pista a la dreta i continuarem fins a trobar-ne una segona, que sí agafarem. Nosaltres vam deixar allà el cotxe degut al mal estat de la pista, però un cotxe alt podria pujar una miqueta més fins el final del camí, on trobarem un cementiri ateu (per mi era bastant curiós, a la Cris, bé... diguem que no li va donar bon rotllo). Travessant el cementiri, arribarem a unes vinyes, que travessarem fins a topar amb el sepulcre.

Aquest dolmen no el vam trobar en el primer intent i vam tornar el dia següent. El primer dia ens vam quedar a uns 50 metres del dolmen... sí, és molt trist ja ho sé!! Però té una explicació, com just abans del dolmen hi ha el cementiri ateu i just al bell mig del cementiri hi ha un dolmen la mar de maco, però és del segle XXI (es nota),  vam pensar, en no tenir informació d'aquest cementiri, que el dolmen Neolític era a la muntanya del davant. Vam anar cap allà i vam passar la tarda, bé mitja horeta, buscant sense èxit. Al dia següent vam tornar amb informació nova, i per una foto d'uns arbres a la Cris li va semblar que era després del cementiri, així que vam anar directes i, bona vista la de la Cris, allà era el dolmen de El Montecillo.


El dolmen, també de corredor, consta d'un corredor del qual només queden dues lloses, que determina que l'amplada d'aquest era de de 2.50 metres, i una cambra de 2.50 per 2.30 metres.
 
D'aquest sepulcre no he trobat gaire informació ja que va ser descobert l'any 2009 i, com es pot veure a la fotografia, està en procés de consolidació per a evitar que s'ensorri.
 
(*Noms en Euskera)
 
 
Coordenades:
 
Layaza: UTM(ETRS89): 30T, 528474, 4714230
Sotillo: UTM(ETRS89): 30T, 531030, 4713537
San Martín: UTM(ETRS89): 30T, 533313, 4712253
La Hechizera: UTM(ETRS89): 30T, 536643, 4712898
El Encinal: UTM(ETRS89): 30T, 538338, 4713353
Los Llanos: UTM(ETRS89): 30T, 538376, 4715800
La Huesera: UTM(ETRS89): 30T, 538376, 4715800
El Montecillo:UTM(ETRS89): 30T, 527487, 4711357

dimecres, 6 d’agost de 2014

"Castro" i estela discoide a Coaña (Astúries)

Les vacances del 2014 han estat properes, vam fer una ruta des de Mollet, passant per  Montfalcó Murallat, la fortificació dels Vilars d'Arbeca, el Congost de Montrebei i la zona de la franja, Vitòria i, a la fi, vam arribar a Astúries (Astúries en asturià). Allà vam estar en dues zones, primer als "Picos de Europa" i després just a l'altra punta, tocant a Galícia, a la comarca del "Parque histórico del Navia". De fet, vam creuar un dia a Galícia, per veure la "playa de las Catedrales", però allò era pitjor que el Portal de l'Àngel el primer dia de rebaixes i vam passar de veure-la, ja hi anirem a la tardor vinent, si podem.

Dins la comarca del Navia, vam anar a veure, sense previ pagament de 3 euros, ja que era dia d'entrada lliure, el "Castro" de Coaña (Cuaña en asturià).

Realment és molt maco, està força ben rehabilitat, és molt gran i es poden diferenciar diverses estructures d'ell. Entre elles, una plaça o punt de vigia, carrers, cases, muralla i inclús unes saunes. La construcció del "castro" és datada d'entre el segles V - IV a.C. i fou habitat fins al segle I. De fet, s'ha comprovat per carboni 14 que el "castro" fou poblat a l'època Protohistòrica entre el segles IV - I a.C.


El Castro de Coaña, es el "castro" més conegut d'Astúries. S'ha excavat diverses vegades, sent la primera a l'any 1877 per l'asturià Xosé María Flórez González. Entre el 1940 i el 1944,  excaven de nou el poblat, els senyors Antonio García Bellido i Juan Uría Riu ampliant molt més el terreny excavat amb anterioritat, el biòleg i el catedràtic historiador d'Espanya afirmaren que aquest poblat no tenia cap tipus de relació directa amb la cultura celta, cultura molt estesa per la zona nord-oest d'Espanya.


El 1959, el prehistoriador valencià expert en Paleolític Superior i Epipaleolític, Francisco Jordá Cerdá començà noves excavacions que es van allargar fins l'any 1961. Després ha patit diversitat de petites excavacions, la majoria a terra ja excavada, fins l'any 2007, que es va decidir consolidar les runes.


Però no només veiem les runes, cal passejar pel poblat. Realment val molt la pena una passejada tranquil·la pel mig de les runes, la zona és preciosa, i de molt fàcil caminar. Tot passejant pel poblat, podrem veure diversos morters i algun molí manual. Aquests elements dictaminen el tipus de vida, en el que fan destacar el conreu i recol·lecció de la terra.

Ja fora del poblat i en direcció Coaña, a un centenar de metres de la carretera AS-12 veurem una estela discoide bastant impressionant. De la coneguda com a "Piedra de Nuestra Señora", d'origen i antiguitat desconeguts, només hem pogut saber de la seva cristianització vers el segle V. Sembla tenir, per la proximitat amb el "castro de Coaña", una certa relació amb ell. Es veu amb bons ulls la construcció de l'estela per algun ritus de culte al Sol o la Lluna, però també podria ser una simple fita viària.


Aquest monument monolític té uns signes gravats, molt borrosos, fet que impedeix la seva interpretació i no ajuda gens a una possible datació. El disc superior fa més de metre i mig de diàmetre, dels més dos metres que té el monument. Pel que fa al seu gruix, varia entre 0.35 i 0.40 metres.


Coordenades:

Castro de Coaña: UTM(ETRS89): 29T, 681869, 4820035
Estela dicoidea: UTM(ETRS89): 29T, 682167, 4820561

dimarts, 5 d’agost de 2014

Dòlmens i túmuls del Monte Areo (Astúries)

Després d'uns dies pels Picos de Europa, ens dirigim a passar un parell més a l'oest d'Astúries. De camí, però, ens aturem a Carreño a visitar la necròpoli del Monte Areo, molt propera a Gijón. Carreño en sí, semblava fàcil de trobar, però igual que ens havien explicat al "concejo" de Cabrales, Carreño en sí no existeix... Vam sortir de l'autovia cap a Candás / Luanco, vam dirigir-nos cap a Candás sense que aparegués Carreño, així que ho vam buscar al gps, que ens va dur, per una altra carretera diferent a la mateixa sortida de l'autovia... Una vegada fet "el primo", decidim que és millor posar directament Monte Areo al gps i llavors, sense cap tipus de problemes, arribem a la muntanyeta a través de la carretera CE-6.

Un cop a Monte Areo, els dòlmens i túmuls no tenen gaire pèrdua, ja que es troben senyalitzats. En total, s'han localitzat més d'una trentena de túmuls, alguns dels quals s'han excavat i ens mostren els dòlmens o restes existents i d'altres han tornat a tapar-se. Hi ha dues zones visitables rellevants: la de Les Huelgues de San Pablo i el Cierru Los Llanos.

Com anem malament de temps i aprofitant que les pistes són boníssimes, pugem amb el cotxe fins a cadascuna de les àrees, començant per la del Cierru Los Llanos, agafant la pista cap al Monte Areo a l'alçada de Fancornio. Allà hi trobem un dolmen, unes roques amuntegades que formaven un dolmen i un parell de túmuls interessants.

Primer de tot, ens acostem al més visible del conjunt, el dolmen de Los Llanos (Monte Areo XV).

Es tracta d'un maco dolmen de corredor datat cap a l'any 3000 a.C. No hem trobat les mides del megàlit, però és una dada rellevant que la llosa de coberta pesa entorn els 2900 kg.

Davant d'ell, es troben les restes consolidades d'un dolmen que no s'ha restaurat i que ha estat espoliat diverses vegades. No té nom propi, però se l'identifica com a Monte Areo XVI.


Per les restes que el composen, sembla tractar-se d'una cambra de planta rectangular amb possible corredor d'entrada, també datat cap al 3000 a.C. No hem trobat informació sobre les dimensions del megàlit, únicament que la llosa que es veu en primer terme a la fotografia pesa uns 5000 kg.

Tornem al cotxe i anem cap al conjunt de San Pablo, on hi trobem identificats un dolmen i uns quants túmuls més.


El dolmen de San Pablo (Monte Areo VI) és una estructura simple que ha estat restaurada i s'ha tapat parcialment per un túmul, deixant només accessible l'entrada. Pel que fa a les seves dimensions interiors, la cambra té una alçada entre 1 i 1,20 metres i una amplada d'uns 2 metres.

A aquesta zona, els panells informatius ens mostren també l'existència de diversos túmuls, com el Monte Areo IV.


Les fotos no fan mai gaire justícia, així que no s'acaba d'observar la curvatura del túmul tot i que és força pronunciada.


Coordenades:

Necròpolis de Los Llanos: UTM(ETRS89): 30T, 274605, 4822900
San Pablo: UTM(ETRES89): 30T, 276705, 4823803

dissabte, 2 d’agost de 2014

Ídolo de Peña Tú (Astúries)

Seguint per Astúries, dediquem un dia a fer zona de costa. Comencem el dia a la platja de Gulpiyuri, prop de Llanes. Es tracta d'una platja interior que val molt i molt la pena visitar en marea alta. Una imatge val més que mil paraules.

Després de fer una mica de turisme per Llanes i voltants, dinem i anem cap a l'Ídolo de Peña Tú, ubicat a Puertas de Vidiago, dins el "concejo" de Llanes. A Puertas de Vidiago, agafem la carretera A-343 en direcció a La Borbolla i, de seguida, trobem l'aparcament de l'aula didàctica de l'Ídolo de Peña Tú, on podem deixar el cotxe. Actualment, l'aula es troba tancada, però des d'allà surt el camí que ens durà fins el cim de Peña Tú i el seu ídol. És fàcil arribar ja que a totes les bifurcacions hi ha indicacions del camí correcte. A una d'elles, hi ha dos possibles camins, un de més curt i escarpat i un altre de més suau i llarg. Com començava a ploure un pèl, nosaltres vam decidir pujar pel llarg, però vam baixar pel curt i podem dir que cap camí és difícil. Des de l'aparcament fins al monument, hi ha un quilòmetre aproximadament. L'entrada és gratuïta i la visita és guiada.

En arribar, el guia va sortir del cotxe, on s'estava refugiant de les quatre gotes que queien. Ens va obrir la porta i ens va convidar a passar fins el final del recinte, des d'on s'observen unes precioses vistes de la serra de la Borbolla. Estem convençuts de que el guia està fart de començar l'explicació i que la gent se li dispersi amb les vistes, així que ha pres la decisió d'indicar a la gent que primer es mirin les vistes i després ja passar a l'explicació. Mentre observàvem la fabulosa vista, el Marc va veure un fantàstic exemplar de Picot (pájaro carpintero) en plena feina. El vam acabar admirant tots tres.

Passem a l'Ídolo de Peña Tú. Fotografia en mà, el guia ens va explicant tros a tros de la roca el conjunt de pintures i inscultures que conté, algunes fàcils de veure, com l'ídol, i d'altres més difícils de localitzar. És difícil datar el conjunt de manera concreta, però pertany al Neolític.

L'Ídolo de Peña Tú es troba a la dreta de la imatge, aquest gravat vermellós que sembla un mol·lusc, i està envoltant de creus i figuretes humanes.


L'ídol fa 1,10 metres d'alt i sembla ser una representació humanoide de forma molt geomètrica i senzilla. Només se li veuen clarament els ulls i el peu esquerre; la resta del cos es troba sota la vestimenta, molt pomposa i amb una coberta o possiblement una capa en tot el seu contorn. Se li diu ídol ja que sembla ser un guerrer (a l'esquerra de la figura es pot veure un gravat en forma d'espasa) i podria ser que fos una mena de monument en la seva memòria.


Completen la roca, com hem comentat, una sèrie de creus gravades, algunes d'elles posteriors a l'ídol, i alguna pintura en forma d'animal.

Com a curiositat, un pot pensar com és que aquestes pintures i gravats que es troben a la intempèrie s'han conservat tant bé. Doncs segons el guia, a aquesta zona, el vent sempre bufa en la mateixa direcció i les pintures estan col·locades a la cara que sempre queda resguardada del vent i la pluja... diga'ls "tontos"...

Un últim detall és que a la serra de la Borbolla s'hi han localitzat més de cinquanta túmuls. Alguns d'ells han estat excavats i alguns tenen cambra funerària al seu interior, però actualment no es troben en un estat adient per a ser visitats. Cronològicament, podrien pertànyer a una època propera al 3000 a.C.


Coordenadas:

Ídolo de Peña Tú: UTM(ETRS89): 30T, 363131, 4805851