Traductor

dissabte, 12 d’agost de 2017

Dolmen a Queralbs

Això sí que és sortir de casa per anar a veure un dolmen, bé, i passar un dia en familia lluny dels cotxes i el rebombori de la ciutat. Prenem la C-17 i la seguim fins a Ribes de Freser; un cop allà, ens desviem cap a Queralbs. Entrant a Queralbs i passant per sota del cremallera que porta a Núria, veurem als pocs metres una corba molt pronunciada a la dreta on s'emprèn una carretera, que després és pista, això sí, molt ampla, que porta a Fontalba en 11.7 quilòmetres. La seguim fins la seva fi, on trobarem una zona per aparcar, normalment plena de cotxes d'excursionistes que fan l'últim tram fins al Puigmal o els pics propers, o a la Vall de Núria tot seguint el GR11. Allà, mirant cap al conegut cim de 2910 metres, veurem, a uns 10 metres de l'aparcament, el dolmen de Fontalba.

Sorpresa la nostra quan ens el trobem així...



Es troba en excavació... tant de temps volent veure'l, i quan per fi ens decidim a pujar, ens el trobem així, bé, és el que hi ha. Com comprendreu, la informació de la que podem disposar del megàlit és mínima, però almenys l'amic Manolo ens ha donat permís per inserir una de les seves fotos de Flickr sense les lones, i ens podem fer una millor idea de com és.

Foto de Manolo Lara
Estrany megàlit... és com una petita cista enllosada, amb els ortòstats que formen la cambra sepulcral poc o gens treballats.

Només hem trobat una referència al resum publicat per la Tribuna d'Arqueologia de la Generalitat dels anys 2014 - 2015, on s'indica que s'ha intervingut a aquesta cista... i de fet, per les lones, encara deuen estar a mig intervenir. Quan tinguem més informació, l'actualitzarem.


Coordenades:

Cista de Fontalba: UTM (ETRS89): 31T, 430162, 4690870

dissabte, 5 d’agost de 2017

Dòlmens a Gaià, Montmajor IV, Súria i Callús

Aprofitant el cap de setmana, ens desplacem a la frontera entre el Bages i el Berguedà per tal de visitar uns quants dòlmens urbanites, és a dir, d'aquells que arribes en cotxe fins gairebé el sepulcre.

Comencem anant al poble de Gaià. Per arribar-hi, agafem la C-58 fins a Castellbell i el Vilar, i després la C-55 en direcció a Manresa. Un cop allà, seguim per la C-16 en direcció a Berga i prenem la sortida 73 cap a Viver i Serrateix, Prats de Lluçanès i Navàs centre. A l'entrada d'aquesta darrera població, trobem una rotonda i prenem la segona sortida, cap a Prats de Lluçanès i Berga. A continuació, trobem dues rotondes més, on també agafem la segona sortida, seguint cap a Prats de Lluçanès i Gaià. Curiosament, a la segona de les tres rotondes parteix un passeig cap a la dreta, anomenat Passeig Ramon Vall, on es té constància de tres cistes soterrades... una llàstima, però és que es correspon amb el centre del poble. Per alguna remodelació, s'ho podrien repensar i fer-les visibles d'alguna manera (tot i que és força complicat).

Bé, seguint amb la ruta, arribem a Gaià per la BV-4401 després de 5 quilòmetres. Uns 630 metres més endavant del cartell informatiu de sortida del poble de Gaià, veiem a mà dreta un tros de carretera en corba pronunciada que actualment està en desús i el prenem. Parem al final d'aquest fragment de carretera i anem als arbres de la nostra esquerra, que queden a un petit reducte entre la carretera actual i l'antic fragment. La cista de Can Vidal o tomba del moro de Can Vidal es troba al bell mig d'aquests arbres.


Aquesta cista, publicada per primera vegada per Miquel Cura l'any 1977, mesura 1.75 metres de longitud per 1.25 metres d'amplada i conserva una alçada màxima de 0.80 metres.

Donat el seu mal estat de conservació i les repetides espoliacions sofertes, no s'han trobat restes associades que permetin datar el sepulcre amb exactitud. Només es pot dir que va ser construïda entre el Neolític final i el Bronze inicial, entre el 2500 i el 1500 a.C.

Després de fer un mos a Navàs, precisament al passeig on són les cistes soterrades, anem cap a Montmajor per vies secundàries per fer un camí més curt i més interessant. A la sortida de Navàs, passant per sobre de l'autopista C-16, agafem la BV-4235 cap a Viver. Passant per aquesta població i pel maco i petit nucli de Sant Joan de Montdarn, arribem a Montmajor per un camí rural (no té pèrdua si seguim els cartells informatius cap a aquesta població). Un cop a Montmajor, trobem una rotonda i girem per la primera sortida en direcció a Berga per la B-421. Després d'uns 700 metres, girem a l'esquerra i deixem el cotxe on el carrer s'acaba. Des d'aquí, seguim a peu pel camí que s'obre davant nostre i girem a l'esquerra més o menys als 200 metres prenent un corriol força marcat. Per ell, davallem 220 metres per a arribar a les minses restes del dolmen de Call Conill Gros, situades just al costat d'un arbre.


Les dues lloses supervivents no permeten veure davant de quin tipus de sepulcre som, les arrels i els espolis han fet que arribi així de malmès als nostres dies, però diverses fonts l'esmenten com a hemidolmen. Constava d'una cambra rectangular d'1.20 metres de longitud per 1.00 d'amplada i una fondària de 25 centímetres. Estava contingut en un túmul rectangular fet en tres nivells de pedra i tenia una coberta formada per una gran llosa plana.

Quan va ser excavat per Mossèn Serra Vilaró a principis del segle XX, es van recuperar un crani i altres restes òssies de més d'un individu, tres fragments de ceràmica amb decoració incisa, dotze denes de collaret, un penjoll de petxina i una vèrtebra de peix. Aquestes troballes es poden veure al museu diocesà de Solsona.

Seguint amb la volta pel Berguedà i el Bages, retornem a la carretera B-421 i la prenem en sentit sud cap a Cardona. Poc després, ja als afores de Montmajor, girem a l'esquerra per la B-420 direcció a Cardona. Un cop a aquesta població, agafem la carretera C-55 cap a Manresa i ens desviem cap a Súria i, posteriorment, cap a Castelladral per la B-423. Després d'uns 4.5 quilòmetres, deixem el cotxe a una entrada ampla de camí que trobem a mà esquerra. Prenem el camí cap a l'esquerra i, després de només 100 metres, veiem a la nostra dreta, just al marge del camí, el que queda del sepulcre de Cortès del Pi.



L'agent forestal Lluís Vila va donar informació de la troballa d'aquest sepulcre a l'arqueòleg aficionat surienc Albert Fàbrega, qui el va publicar per primer cop l'any 2006.

La cambra només conserva dues lloses, la de capçalera, trencada en dues parts, i una lateral del costat nord, pel que costa dir davant de quin tipus de sepulcre ens trobem. Per la banda nord, el túmul que cobria la tomba és clarament visible, ja que aquesta part no va ser afectada per la construcció de la pista. 

Per anar als següents monuments, prenem de nou la carretera i ens dirigim cap a Súria. Després de recórrer uns 400 metres, a la nostra dreta surt la carretera del Samuntà, que arriba fins el nucli rural del mateix nom i continua més enllà, gairebé en forma d'autopista forestal recentment aplanada. Si la seguim sense desviar-nos durant uns 2500 metres, després de passar per sobre de la riera d'Hortons, veiem a mà dreta els senyals del sender local del Samuntà i el de petit recorregut de Súria, PR-C 134, que s'enfilen pel turó. Just a aquesta cruïlla, veiem un roc que temps ençà era senyalitzat com a fita d'aquests senders... són les restes del dolmen de Samuntà o Llosa Dreta del Samuntà.


Documentat per primera vegada per l'Albert Fàbrega a un article de l'any 2000 i estudiat amb més detall per ell mateix sis anys més tard, no es pot assegurar l'autenticitat del sepulcre sense una excavació. Tot i això, els motius per a pensar que sí és un dolmen són més nombrosos que no pas per a que no ho sigui.

A dia d'avui, el més visible és la gran llosa de gres, que mesura 2.80 metres de longitud, per 1.25 d'alçada i té una amplada d'entre 30 i 35 centímetres. Quan l'any 2006 es va netejar la zona, es va trobar una altra llosa de dimensions similars (2.70 metres de longitud per 1.30 d'alçada i uns 40 centímetres de gruix) que quadra amb l'altra llosa en paral·lel, de manera que formarien els dos laterals de la cambra, mentre que la capçalera estaria feta per les tres rengleres de pedres seca que s'hi observen.

A continuació, podem fer dos camins diferents per a arribar al mateix destí. El primer, molt més curt i una mica costerut, ens porta en poc més de 20 metres a la Balma del Samuntà seguint les indicacions dels senders abans esmentats. Si volem acostar-nos més amb el cotxe, podem seguir 600 metres més i agafar el camí a la dreta; després de 220 metres més, arribem a la Balma.


Aquesta balma, documentada també per l'Albert Fàbrega l'any 2000, fou excavada l'any 2001 i es van obtenir resultats força remarcables. D'una banda, es van descobrir dos nivells d'inhumació superposats separats per una capa prima de llosetes, i es van recollir 574 fragments ossis de, com a mínim, 9 individus. La prova per C14 realitzada a les restes va permetre datar-les entre el 2459 i el 2141 a.C., pel que podem situar la construcció de la balma dins del Neolític final - Calcolític. Addicionalment, l'excavació va permetre visualitzar les característiques de la cambra, essent repicada a la roca. Es van col·locar pedres als laterals per a delimitar la cambra, que faria 1.00 metre de fondària per 0.75 d'alçada.

Ja de tornada a casa, fem una última parada per anar a un possible megàlit de recent descobriment. Des d'on som, desfem el camí fins a la carretera que duu a Castelladral i la prenem en direcció Súria. Un cop a aquesta població, girem a l'esquerra per anar a buscar la C-55 cap a Manresa. A l'alçada de Callús, agafem la sortida Callús Nord / Sant Mateu de Bages. Tot seguit, trobem una rotonda que fem completa i prenem direcció C-55 Manresa / Súria. Just després de passar la C-55 per sota, ens desviem a la dreta cap al cementiri de Callús i seguim 700 metres, fins trobar una pronunciada corba a l'esquerra que duu, passant per un pont, a la Rectoria de Godmar i el cementiri. Deixem el cotxe al voral i prenem, a peu, el camí que surt a la nostra dreta, que en pocs metres, mor a un prat conreat. Des d'aquí, hem d'avançar fins el final del prat per la seva banda esquerra i buscar algun punt per on poder pujar cap el bosc, on es troba el dolmen del Camp del Janet, i caminar cap a la dreta un pèl. El millor per trobar-lo és dur les coordenades del megàlit... l'explicació de "i seguir fins el tercer pi a la dreta" no és gaire útil.


Es tracta d'una cista que conserva tres lloses laterals i la coberta, tot i que es troba desplaçada de la seva posició original. Pel que fa al túmul, es poden veure pedres de petites dimensions al voltant del dolmen disposades circularment que podrien haver-ne format part, però no es veu clarament.

Va ser inventariat per primera vegada l'any 2009 a la memòria tècnica de patrimoni de Callús.

Finalitzada la visita, la idea era acostar-nos a Sant Mateu de Bages, on tenim alguns jaciments pendents, però la calor, propera als 40 ºC, i l'escalfor causada per un incendi a la propera població d'Artés, ens fan repensar-nos-ho i tornar cap a casa. Podem estar contents de la feina feta!


Coordenades:

Can Vidal: UTM(ETRS89): 31T, 411425, 4641502
Cal Conill Gros: UTM(ETRS89): 31T, 395235, 4653085
Cortès del Pi: UTM(ETRS89): 31T, 397150, 4635228
Llosa dreta del Samuntà: UTM(ETRS89): 31T, 395939, 4634754
Balma del Samuntà: UTM(ETRS89): 31T, 395755, 4634654
Camp del Janet: UTM(ETRS89): 31T, 399098, 4627664

dissabte, 8 de juliol de 2017

Dolmen a Orís

Tot i que el dia s'ha llevat rúfol, ens aventurem a anar a la zona del Bisaura. Després de visitar-la i degustar la seva gastronomia, ens dirigim a Orís, ja fora del Bisaura, on hi ha un megàlit poc conegut.

Per arribar-hi, agafem la C-17 i sortim a Orís per la sortida 79. A continuació, hem de seguir les indicacions cap a Saderra, on arribarem ràpid passant un parell de rotondes. Des de la segona, fem uns 1100 metres i arribem a una casa gran i molt cuidada que ens queda a mà esquerra. Allà aparquem i prenem la pista que surt, de nou, a mà esquerra de la carretera, just després de la casa. Aquesta pista és practicable en cotxe, però és privada i pugem a peu. La seguim aproximadament 1 quilòmetre fins que trobem una corba ampla a l'esquerra i, just al vèrtex, una zona desforestada a la dreta i una fita de pedres que marca un corriol que ens durà al dolmen (fita encerclada en vermell a la següent imatge).


El megàlit es troba perdut enmig del bosc, però si seguim el corriol sense desviar-nos, hi arribarem sense problemes. 


El dolmen de Saderra o Puig Castelló, que es troba al cim d'aquest puig, conserva dues lloses al costat de ponent i una més gran al costat de llevant. La coberta i la capçalera s'han perdut, però s'observen lloses properes que podrien ser fragments d'elles.

Pel que fa a les dimensions, la cambra mesura uns 2.50 metres de longitud per 1.20 d'amplada, amb una alçada màxima conservada de 1.25 metres. Les lloses es troben inclinades vers la cambra, pel que no fa la impressió de ser tan alt. Es conserven poques restes del túmul, però es pot apreciar a la banda dreta de la fotografia; segons Ricard Batista, que el va estudiar als anys 60, faria uns 6.50 metres de diàmetre.

Va ser excavat pel propietari de la finca i co-descobridor del megàlit, Xavier Calderó. Tot i haver estat espoliat d'antic, es van poder recuperar peces dentàries, diversos fragments d'os i ceràmica a mà. Posteriorment, uns excursionistes de Torelló van trobar, en superfície, un tros de ganivet de sílex.

Tot i que no era la idea del dia, al final hem acabat veient un sepulcre. De fet, hem de dir que les coordenades són aproximades perquè no portàvem el GPS i el Maps del mòbil no ens acabava d'ubicar amb precisió.  


Coordenades:

Saderra o Puig Castelló: UTM (ETRS89): 31T, 437315, 4659897 (aprox.)

dissabte, 15 d’abril de 2017

Menhir i inscultures a Port de la Selva i Vilajuïga

Ens hem quedat la Setmana Santa a casa, recuperant-nos de l'intens viatge a Portugal, però és que ja ens avorríem, i vam decidir anar a fer una visita a algunes inscultures que ens faltaven per Vilajuïga i un menhir i més inscultures que no coneixíem a El Port de la Selva.

És bastant fàcil no conèixer totes les pedres gravades d'aquesta zona; de fet, és impossible veure-les totes. En Josep Tarrús en tenia inventariades ja unes 375 cap als 90, i a més d'aquestes, també s'esmenta que n'hi ha algunes gravades a era medieval per marcar el camí cap al monestir de Sant Pere de Rodes.

Comencem anant a Vilajuïga, tot pujant per la carretera GIP-6041 cap a l'esmentat monestir de Sant Pere de Rodes. Entre els quilòmetres 2 i 3 d'aquesta carretera i havent passat una corba a l'esquerra molt pronunciada seguida d'una de dretes, veurem, després d'una semi-recta d'uns 200 metres, una zona habilitada per a aparcar cotxes a la nostra dreta i un rètol informatiu de les inscultures de Planells. Seguirem el camí senyalitzat fins a trobar-nos amb aquests rocs, clarament gravats. Al costat n'hi ha d'altres que no vam veure... es va posar a ploure i ens va interrompre la visita.



Aquests són els tres primers rocs gravats de Planells, crec que en total se'n documenten una vintena. Sincerament, els tres primers són prou espectaculars, sobretot el roc I. Comencem per ell.


El primer sustrat consta de 11 cruciformes, 50 cassoletes, 1 lletra tau, 8 creus més lligades per reguerons i 3 cassoletes amb un petit regueró. Gran part dels gravats esmentats es troben units amb un reticulat que ocupa quasi la totalitat de la superfície del roc.

Al seu costat, trobem la tercera pedra amb gravats.


Aquesta, molt més discreta, té, 8 creus, 23 cassoletes i un halteriforme, sense cap connexió entre ells. El roc amida 1.60 d'amplada per 1.10 d'alçada.

I just al davant de la primera, veiem el roc número II.


Aquest conserva 3 creus, 22 cassoletes, 1 triple cercle, 1 halteriforme, 1 regueró en V, 1 tau i 1 signe en forma de P. Fa 2.20 metres d'amplada per 1.60 metres d'alçada.

Aquestes tres lloses van ser descobertes per membres del grup Via Pirena el gener del 2009. No hi ha una datació exacta d'aquestes obres d'art, però, per la seva morfologia, apunten vers el Neolític mitjà o el Calcolític, vers el IV - III milenni a.C.

Seguim la ruta marcada, tot seguint per la carretera, i ens aturem després d'un reguitzell de corbes, senyalitzades a 40, poc abanas del punt quilomètric 5, on veiem a la dreta una entrada sorrenca, amb un rètol indicatiu de les Creus de la Carena. Un cop més som aquí... No sé quantes vegades hi hem parat a aquesta esplanada, de fet, les inscultures ja les havíem vist quan vam fer la ruta dels dòlmens de Vilajuïga, però no sabíem que n'hi havia tantes... 

Avui definim les pedres II, III, IV, V, VI, i dos rocs més als que no li hem sabut trobar el número identificatiu. La número I està explicada a l'entrada a la que hem fet referència abans.

Aquí presentem la número II.


Els gravats que es troben a la roca són el d'una creu, dues cassoletes aïllades, una cassoleta amb regueró i una xarxa formada a base de reguerons i cassoletes.

Realment, no les vam veure per ordre numéric, ja que la V està just al costat de la II, però ho explicaré seguint aquest ordre per no embolicar-me. De la II , ens desviem a la seva esquerra per un corriol mig esborrat, apropant-nos a la petita "cinglera" que hi ha; just a la seva vora, trobarem la número III.


Aquest roc de 2.45 metres d'amplada per 1.15 d'alçada presenta una sola creu, ben visible a la seva superfície. Aquesta té una alçada de 20 centímetres i una amplada de 16.

Anem a visitar la quatre, que tot i que queda a una certa distància, i s'ha de passar per un lloc que no es troba gaire "habilitat", val molt la pena. Des dels rocs on ens trobem, agafem el camí que duu als dòlmens caiguts i al poc d'empendrel, trobarem un corriol a la nostra dreta que baixa direcció Vilajuïga. Agafant-lo, veurem la roca a la nostra dreta en pocs metres, darrere d'una altra amb una creu, que comentarem al final.



L'espectacular pedra IV té 10 cassoletes, 11 creus, 2 d'elles rematades amb cassoletes, 3 reguerons i dues cassoletes amb regueró. Les dimensions del sustrat són 1.15 metres d'amplada per 0.70 d'alçada.

Per anar a la pedra V, desfem el camí fins l'esplanada i anem de nou a la número II. Trobarem la V mirant a la dreta de la II.



Consta únicament d'una gran cassoleta ovalada de 17 centímetres d'amplada, per 14 d'alçada i 7 de fondària.

A la part de darrera del rocam on ens trobem, veurem el roc número VI. Aneu amb compte no caieu, ja que la roca es troba al límit de la plana, just al caient de la petita "cinglera".



Aquesta pedra de 0.70 metres d'amplada per 1.10 de llargada, presenta gravades tres cassoletes aïllades, dues de més petites unides per un regueró i tres creus, dues d'elles amb una cassoleta en un del seus extrems.

Totes aquestes inscultures van ser descobertes per part d'Enric Carreras i Miquel Dídac Piñeiro, membres del GESEART, entre el 1984 i el 1986. Val a dir que les descripcions de la roca inventariada com a número V de GESEART i Megalítica.cat no coincideixen i nosaltres descrivim la pedra V de Megalítica. 

Ara ens dedicarem a explicar els dos rocs gravats sense identificar que vam veure (no els hem sabut identificar en cap dels estudis i fotografies a les que hem accedit).

La primera que vam avistar és uns tres metres més enllà de les Creus de la Carena IV, tot anant com si caminéssim per la plana des de l'asfaltat.



Creiem que per la claretat de l'inscultura, junt amb la nul·la especificació del roc, es pot tractar d'una inscultura d'era medieval. Encara que per la tipologia en si del gravat, jo ho dubto bastant.

El mateix passa amb l'última roca que vam veure, situada a l'esquerra de la pedra número III, que conté nombrosos cruciformes que es veuen clarament, però no hem trobat informació al respecte, pel que podrien ser creus d'època medieval. De fet, no l'hem inclòs al nostre plànol, ja que creiem que no és prehistòrica.



A continuació, seguim la carretera fins l'aparcament del Mas Ventós, avui ple de cotxes perquè la zona d'esbarjo està atapeïda de gent fent graellades i gaudint del bon temps. Tot i que sembla haver-hi més inscultures per la zona, ens acostem només a veure un gran roc amb cassoletes perquè és de l'únic que teníem les coordenades. És ben fàcil de trobar: des de l'aparcament, baixem fins la casa del Mas Ventós i, quan ja som a la seva alçada, girem a l'esquerra i tirem rectes fins trobar el rocam que conté les cassoletes, separat del mas uns 20 metres.


Com es pot veure a la imatge, es tracta d'un conjunt de roques amb cassoletes, la major part d'elles de dimensions força grans. Com a mínim, n'hi ha una vintena.

Ens dirigim ara a un menhir descobert l'any 2006 prop del monestir de Sant Pere de Rodes. Continuem amb el cotxe fins l’aparcament del monestir i pugem a les restes medievals del poblat de Santa Creu de Rodes. Des d’allà, el menhir està senyalitzat, però es troba un pèl amagat. Deixant l’església de Santa Helena a la nostra dreta, veiem un mirador sobre el poblat, des d’on surt el camí que duu fins el megàlit muntanya amunt. Després de recórrer uns 150 metres ben costeruts, arribem a un replà on se senyalitza el menhir de Santa Helena. Per veure’l, haurem de mirar a la nostra esquerra i el veurem tombat a terra.


La seva alçada (ara, longitud) és de 2.40 metres i té un gruix de 0.80 metres, i és fal·liforme. A falta de troballes arqueològiques al seu voltant, no es pot datar amb precisió, però es pot incloure dins del marge temporal dels altres menhirs de la zona, entre el Neolític mitjà i el Calcolític (3500 - 1800 a.C.).

Amb la caloreta que fa i tenint en compte que els nens han de berenar, decidim deixar la recerca per avui i baixem a Vilajuïga a donar-nos un descans.


Coordenades:

Inscultures de Planells I: UTM(ETRS89): 31T, 509899, 4686918
Inscultures de Planells II: UTM(ETRS89): 31T, 509898, 4686915
Inscultures de Planells III: UTM(ETRS89): 31T, 509897, 4686920
Creus de la Carena II: UTM(ETRS89): 31T, 510709, 4686605
Creus de la Carena III: UTM(ETRS89): 31T, 510706, 4686611
Creus de la Carena IV: UTM(ETRS89): 31T, 510693, 4686580
Creus de la Carena V: UTM(ETRS89): 31T, 510710, 4686607
Creus de la Carena VI: UTM(ETRS89): 31T, 510713, 4686609
Creus de la Carena ??: UTM(ETRS89): 31T, 510693, 4686577
Creus de la Carena ??: UTM(ETRS89): 31T, 510702 4686614
Mas Ventós: UTM(ETRS89): 31T, 512258, 4685857
Menhir de Santa Helena: UTM(ETRS89): 31T, 513125, 4685900

dissabte, 25 de març de 2017

Megàlits a l'Alentejo IV

Nou dia a l'Alentejo portuguès. Avui veurem de tot, dòlmens, cròmlecs i menhirs, només ens falten inscultures apartades dels megàlits, que de ben segur n'hi deuen d'haver, però no en tenim constància.

Comencem tot anant cap a l'immens embassament d'Alqueva, anomenat així ja que la grandiosa presa es troba a terrenys del poble d'aquest nom. De fet, es va escollir aquesta zona per a fer l'embassament perquè les profunditats de les valls eren molt superiors a les de la resta de l'Alentejo... Arribant a 152 metres de profunditat i amb una extensió de 250 quilòmetres quadrats, és l'embassament més gran de l'Europa Occidental amb un abastiment d'aigua de 4150 hm cúbics... podria abastir a una ciutat com Lisboa durant 40 anys.

En fi, per arribar, anem al poble de Portel, on prenem la R384 i la seguim uns 13.5 quilòmetres, que trobarem a l'esquerra la N255. La seguirem 5.2 quilòmetres, moment en què trobarem una rotonda, on a la primera sortida veurem senyalitzat "antas". Per ella conduïm per una pista sorrenca, però, prou ample i ben allisada. Uns 3.5 quilòmetres després, veurem en una corba de 90º a la dreta, un camí no tant arregladet just al davant i un altre amb gespa, a l'esquerra que baixa fins a les platges de l'embassament. Allà deixem el cotxe, i continuem a peu pel camí del mig, aquell menys arreglat, que hem dit abans.

Seguint-lo i gairebé arribant a les platges de la petita península que ha creat l'embassament, veurem amb facilitat, just a l'esquerra del caminoi, la malmesa Anta da Torrejona I. Entre que el dolmen està fet pols, que en aquell moment feia un sol brutal, que la nostra càmera no és gaire bona i la meva poca habilitat, les fotos han quedat fatal.


Si us hi fixeu, a les fotos es veu l'espècie de forquilla metàl·lica que aguanta les lloses de la cambra funerària dempeus, i més clarament, les restes de l'antic corredor i part de l'obra tumular, d'uns 9 metres de diàmetre.



Es tracta d'un dolmen de cambra poligonal, de set lloses, amb un diàmetre màxim de 3.40 metres. Crida l'atenció la seva morfologia, ja que hi ha una gran diferència d'alçada entre la cambra i el corredor o el que queda d'ell, recorda a l'estil constructiu (en aquest aspecte) de les galeries catalanes.

Segons hem pogut saber, es creu que podria tenir una petita tomba enganxada a un dels costats del corredor. A l'excavació també es localitzaren diversos negatius d'antigues foses i un fons de cabana excavat a la roca pels voltants del monument, d'era possiblement anterior a la de l'anta. 

Es documenten unes troballes del més variades, prehistòricament i històrica parlant; des de ceràmiques del neo-calcolític del lloc, fins d'era medieval, làmines de sílex, encenalls de quarsita, restes de talla en quars, dents de mola manual i alguna moneda d'Alfons III.

Seguim pel mateix camí uns 100 metres més, fins a trobar, al costat de la platgeta existent, l'Anta de Torrejona II. Crec que aquest es deu submergir amb les crescudes de l'embassament.



D'aquest monument, podem dir que es creu que va ser violat des de l'era romana, ja que les restes ceràmiques d'aquesta era van ser prou evidents a la seva excavació.

La cambra sepulcral és construïda amb set lloses, avui en dia prou deteriorades. La coberta, circular, resta estintolada al costat del corredor, que consta avui en dia d'una longitud de 1.60 metres. Les restes de l'anell peristàlit, segons informació, són visibles, jo no les recordo.

A l'excavació, de l'any 2000, també es van localitzar diverses foses al seu voltant, tal i com a sa germana Torrejona I.

Com a material extret a l'excavació destaquem material lític en quars, així com restes d'aquest material, estranys objectes en sílex i pedra polida, ceràmica prehistòrica de tipus indeterminat, també de romana i de més moderna.

Visitats aquests sepulcres, tornem a la rotonda d'on sortia el camí i de nou sortim a la primera, tot prenent la N255 direcció San Marcos do Campo i Reguengos. Just abans d'entrar a aquest últim, a la rotonda existent ens desviem per la primera sortida, tot anant per la Via do Grande Lago. Per aquesta via, deixarem una rotonda a l'esquerra, tot seguint rectes per la via, fins arribar a una segona rotonda a la que sortirem per la primera, prenent la N256... als 9.9 quilòmetres virarem a l'esquerra per la M514, a la que a 6.3 quilòmetres trobarem una altra rotonda per la que sortirem a la primera, i a la primera corba, a uns 150 metres, veurem un camí sorrenc que surt recte (apte per a cotxe)... En no arriba a 200 metres d'anar per ell, toparem amb una zona habilitada per aparcar, allà deixem el cotxe i baixem a la plana de baix on es troba el magnífic Cromeleque do Xarez.


Espectacular monument, que recorda molt als bessons que jo he vist a Bretanya, però segons es documenta també n'hi han amb forma rectangular, a Galícia, Escòcia, Gales i Irlanda.

La troballa es documenta als anys 70, quan  José Pires Gonçalves va trobar els menhirs estintolats a un camp, els va estudiar i va determinar que es disposaven en forma de quadrilàter, i així el va restaurar, acabant l'acció vers el 1972. Trenta anys més tard, el magnífic "cromeleque" va ser desplaçat uns 5 quilòmetres per la imminent creació de l'embassament d'Alqueva.

És format per 55 menhirs de granit de formes fàl·liques i arrodonides (tot i que segons els estudis astrològics realitzats n'hi deurien haver una seixantena). L'alçada d'aquests menhirs ronda entre els 1.20 i 1.50 metres; diversos d'ells tenen cassoletes i n'hi ha un amb un bàcul esculpit. El del mig és el més gran, arriba gairebé als 4 metres amb un pes que rondaria les 7 tones.

Com es veu, en alguns rocs, el treball és més que evident.



En altres, no tant...



Donem per vist el cròmlec, i anem a visitar els megàlits que hi ha propers al monument. El primer, el menhir de Bulhoa o Abelhoa al mateix municipi de Monsaraz... De fet, els quatre menhirs que veurem avui són de Monsaraz; si mirem el lloc on es troben al planol del blog, veurem que curiosament són col·locats fent un immens rectangle, l'home modern els ha mogut?, casualitat?, o fet intencionadament a l'era prehistòrica?... No ho sé, però jo no ho donaria per impossible.

S'ha de dir, però, que aquest primer menhir ha estat transformat modernament (1970), com es pot veure a la foto. El van trobar trencat i l'hi van afegir una base, de com creuen que deuria ser, dimensionalment parlant. Però crec que el van readreçar al lloc original.


Aquest es troba a uns 3 quilòmetres en cotxe, del recinte do Xarez. Per arribar-nos-hi, podem prendre la rua da Orada, que voreja el cròmlec visitat, i seguir-la fins a l'Adeia do Outeiro, seguir per la mateixa rua, que va girant a la nostra esquerra, fins a trobar a mà esquerra també la rua do Bairro da Encarnação, al poc veurem el menhir anunciat amb una zona per a aparcar a la dreta del camí. S'ha de seguir un caminet, ja preparat per visites d'uns 100 metres.

El menhir fou localitzat vers el 1966, restaurat i reaixecat el 30 de Setembre de 1970, molt possiblement per José Pires Gonçalves. Cal destacar els seus gravats per les dues cares: un sol, un altre gravat en forma de bàcul i varies línies amb diverses configuracions.


Longitudinalment parlant, és proper als 4 metres, i consta d'una secció el·líptica d'aproximadament un metre de diàmetre.

Anem ara a per un altre menhir del rectangle que he esmentat abans, el d'Outeiro. Tornem al cotxe i prenem el carrer per on hem vingut, tornant a Aldeia do Outeiro. Quan som ja dins el nucli, la rua canvia de nom, passant-se a dir rua da Figueirinha, al final d'aquesta virem a l'esquerra  i recorrem 600 metres per la rua de Santo António fins a trobar una carretera que creua. En aquesta, girem a la dreta, i als 350 metres, a la intersecció existent, prenem el desviament de l'esquerra. Arribarem al "menir de Outeiro" en 280 metres. Una altra opció és anar fins al nucli de Barrada, tot seguint la rua de Santo António (que després es diu rua Nova), des d'on surt la pista que va al menhir, per l'altre costat. Tot depèn del cotxe que porteu i l'estat de la pista.

Aquest és el monòlit.



Maco menhir que fou descobert per José Pires Gonçalves, estintolat a terra, vers l'any 1964. Posteriorment, el 1969, fou restaurat i redreçat. Fa 5.60 metres d'alçada i pesa prop de 8 tones, sent un dels menhirs més grans de Portugal.

Ara ens disposem a visitar un parell de dòlmens que hi ha entre els quatre menhirs, les antas do Olival da Pega I i II. 

La primera que veiem és la II i, per arribar-hi, podem prendre una pista al nucli de Barrada o bé, com vam fer nosaltres, desfem el camí fins a Barrada i seguim la Rua Nova fins que aquesta mor a Motrinos. Allà, girem a l'esquerra prenent la CM1125 i la seguim durant 1.4 quilòmetres, moment en què aquesta carretera s'acaba a la M514. Girem a l'esquerra i fem 2.1 quilòmetres més, punt on veiem una indicació a l'esquerra cap a les antas d'Olival da Pega. Després d'uns 200 metres, la pista gira cap a l'esquerra. En aquest punt, podem deixar el cotxe i acostar-nos caminant al sepulcre en línia recta, que trobarem uns 100 metres més enllà.



Interessantíssim monument, no només per les troballes que es documenten a la necròpoli (177 plaques d'esquist amb gravats, centenars de vasos ceràmics i divers material lític), sinó per les seves dimensions prou exagerades en comparativa amb les antas típiques alentejanes, clar que també, segons nosaltres, és d'un altre estil arquitectònic.

La cambra i el corredor, en el seu dia intacte, i desmuntat o enterrat modernament, fa uns 20 metres de longitud, i consta d'un túmul d'uns 40 metres, encara visible prop de la cambra sepulcral. Aquesta té una longitud de 3.40 metres i una amplada el·líptica de 4 metres de diàmetre

Però aquest megàlit té encara més diferències amb la resta. Primerament, que fou construït amb un corredor més petit, que es va allargar fins als 16 metres en un moment posterior de la prehistòria; de fet, al corredor es van trobar quantitat d'ossos humans molt deteriorats i uns artefactes metàl·lics en una tomba adjunta a aquest, potser l'estirament del corredor es produí en aquest moment. Però no és l'única tomba que es va trobar en aquest túmul, se'n documenten un total de quatre, que crec surten del corredor.


Per arribar a Olival da Pega I, podem tornar al cotxe o anar-hi caminant. En qualsevol dels dos casos, tornem a la pista i avancem uns 230 metres. L'anta es troba amagada entre els arbres de la nostra esquerra i hi podem arribar seguint un corriol molt desdibuixat, cobert per abundant gespa.



Aquesta anta, datada segons els experts a finals del Neolític, fou excavada i estudiada, com la seva germana Olival da Pega II, pel matrimoni Leisner (1951), i per José Pires Gonçalves (1990 - 1997). D'altra banda, dir que la cambra amida 4 metres longitudinalment, amb una forma arrodonida de 5.60 metres i una alçada conservada de 3.50 metres. El corredor faria uns 8.60 metres per una amplada d'entre els 2.40 i 2.80 metres, i la parella Leisner va advertir d'una tomba, enganxada al corredor. 

A l'excavació aparegueren 919 comptes de collaret en esquist, 4 en os, 2 arracades, diverses làmines en sílex i esquist, un ídol en esquist i un altre en os, tres bàculs en esquist, 134 de les 177 plaques que hem dit abans, ceràmica, i restes òssies carbonitzades d'uns 140 individus.

Aquesta necròpoli és datada vers el 3500 - 3000 a.C. i segons la documentació de les excavacions del 1985, efectuada pel centre d'arqueologia de la Universitat de Lisboa, contenia les restes de 258 cossos humans.

Després d'aquests sepulcres, iniciem la tornada, però continuem veient coses. La primera, un menhir que hi ha a una finca privada, però accessible... És un hotel de luxe, que té la porta oberta permanentment. Tornem a la carretera i girem a la dreta. Després de 2.1 quilòmetres, arribem a l'alçada de la cruïlla on abans hem pres aquesta carretera, però ara girem a l'esquerra cap a la finca de Barrocal. Seguim el camí de sorra que, en 800 metres, duu a l'hotel i, just abans d'arribar a l'edifici, agafem el camí de l'esquerra, que s'ajunta amb un altre on girem a la dreta. Seguim aquest nou camí durant uns 290 metres i a la nostra esquerra, entre els arbres, veurem l'enorme menir do Barrocal.


Aquest gran monòlit va ser identificat l'any 1993 per Francisco Serpa, estintolat a terra, dins el marc de l'aixecament patrimonial de Reguengos de Monsaraz, però no fou fins al 21 de Juliol del 1995 que s'erigí i s'estudià amb cura. Segons aquests estudis, hi havia un gran cròmlec el·líptic envoltant-lo, amb diverses de les seves pedres gravades i amb alçades properes a un metre, del qual només s'observen algunes restes. De fet, si ampliem la fotografia, podem veure, a la seva esquerra i sota un arbre, un dels rocs que forma el cròmlec. Aquesta el·lipse, estant el menir do Barrocal al seu centre, té un eix major de 72 metres, mentre que el menor en fa 60. 

Conté 78 figures entre gravats diversos i cassoletes a la part alta del megàlit, a la cara visible a la fotografia. Quan es va estudiar, es va determinar que els gravats es podien agrupar en cinc grups esculpits en èpoques diferents. Els primers es poden datar simultàniament a l'aixecament del menhir, vers el Neolític Antic (6000 - 5000 a.C.), mentre que els últims es van fer després de que el monòlit fos derribat al Calcolític i daten de l'Edat de Bronze. Els gravats consisteixen en cassoletes més o menys complexes, cercles concèntrics, motius serpentiformes i un bàcul.

Pel que fa a les seves dimensions, té una alçada de 5.72 metres, el que fa que sigui el més alt de l'oest peninsular, per 1,68 d'amplada diametral i un gruix de 80 centímetres.

Ens dirgim ara a un altre menhir, però aquest molt més petit i a peu de carretera. Desfem el camí fins la carretera M514, girem a l'esquerra i avancem uns 650 metres. Allà, hi trobarem el menir de Santa Margarida.



Curiós menhir, no es pot negar que està treballat, però té una forma del tot estranya, no obstant això, confirmen la seva autenticitat les 25 cassoletes que té esculpides a la part Nord del monòlit, un bàcul també a la part Nord i restes d'ornamenta a la part superior.

El megàlit construït sobre granit s'alça 3.20 metres del sòl, amb aquesta forma cònica tant peculiar.

D'aquí ens apropem a veure, i perquè ens anava de pas, la Rocha dos Enamorados, que de fet només m'hi vaig apropar jo mentre la Cris es mirava el plànol. No vaig fer ni foto, però en buscaré alguna per Internet per evitar equivocacions, doncs hi ha diversa gent, al meu parer, no gaire entesa, que el cataloguen com a menhir.

Imatge extreta de Wikipedia
Com encara és d'hora, decidim anar cap a l'allotjament fent una petita volta i visitar un dolmen interessant, però que queda lluny de la resta de llocs que tenim previst visitar. Seguim la carretera M514 fins a Reguengos de Monsaraz i prenem la primera a la dreta a la primera rotonda que trobem, en direcció a Alandroal i Redondo. Poc després, a una nova rotonda, agafem la segona sortida. Arribem a una tercera rotonda, on prenem també la segona sortida. Seguim uns 400 metres més i girem a la dreta, per girar de nou a la dreta 120 metres després, per agafar la N381. Continuem per aquesta carretera durant 23.50 quilòmetres, sempre en direcció a Redondo. Un cop a aquesta població, continuem per la mateixa carretera, ara en direcció a Vila Viçosa i Estremoz. Després de la tercera rotonda, avancem 5.6 quilòmetres més per la mateixa carretera i trobem una indicació cap a la dreta cap a l'anta da Candieira. Uns 430 metres més enllà, veiem a la dreta un camí que surt i un panell informatiu del dolmen. Allà deixem el cotxe i pugem a peu pel camí ben marcat. Fins a l'anta, hem de recórrer uns 300 metres.



Curiosa anta, que, de fet, quan la veus pel davant no sembla pas tan curiosa, és més aviat del mateix estil de la immensa majoria de l'Alentejo, però seguint el camí, arribes al megàlit per darrere, i és llavors quan veus la seva curiositat...



És l'únic dolmen de l'Alentejo que consta d'aquest quadrat foradant la llosa posterior de la cambra sepulcral. Els experts creuen que es devia utilitzar per fer algun tipus de ritual vers els difunts.

Es composa d'una cambra poligonal amb set lloses encara al lloc on s'erigiren, fent una cambra d'uns tres metres de diàmetre i quasi dos metres d'alt. Pel que fa al forat prèviament mencionat, es troba a la llosa de capçalera, a 26 centímetres de la llosa de coberta, fent aquest unes dimensions aproximades de 19 per 16 centímetres. Del corredor, en resten encara dues lloses visibles, i pel que fa a l'obra tumular, en resten poques evidències, però encara, i segons els experts, alguna resta és visible.

Ara sí, tornem a Torre de Coelheiros, on érem allotjats, a descansar un xic, que demà més.


Coordenades:

Anta da Torrejona I: UTM(ETRS89): 29S, 629935, 4236538
Anta da Torrejona II: UTM(ETRS89): 29S, 630015, 4236466
Cromeleque do Xarez: UTM(ETRS89): 29S, 642141, 4257382
Menir de Bulhoa o de Abelhoa: UTM(ETRS89): 29S, 641087, 4258342
Menir de Outeiro: UTM(ETRS89): 29S, 640134, 4259228
Anta do Olival da Pega II: UTM(ETRS89): 29S, 639704, 4257134
Anta do Olival da Pega I: UTM(ETRS89): 29S, 639503, 4257106
Menir do Barrocal: UTM(ETRS89): 29S, 638431, 4256041
Menir de Santa Margarida: UTM(ETRS89): 29S, 637000, 4256976
Anta da Herdade da Candieira: UTM(ETRS89): 29S, 625775, 4284940